M´entristix comprovar el grau de revengisme i rancor que impregna el debat sobre la llengua en els últims mesos, fins a un extrem que no recordava des de feia anys. La possibilitat que una quantitat testimonial d´ajudes públiques vaja a parar a aquells que encara escriuen en valencià segons la normativa de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) ha desencadenat una cacera de bruixes amb un to dialèctic inusitadament alt. Demanar que es complisca la llei no pot resultar estrany a ningú, i és obligació dels ciutadans i dels diferents actors socials adherir-se a este objectiu. Però en les societats democràtiques la llei ha de ser igual per a tots, i quan es pretén aplicar amb raser diferent segons convinga, apareixen els greuges, els malentesos i reviscolen els conflictes aparentment soterrats.

L´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és una institució jove que necessita temps per a complir la seua tasca històrica i resoldre definitivament el conflicte sobre el valencià que venim arrossegant des de fa anys. Les preses no són bona companyia ni tampoc la instrumentalització parcial de la doctrina que amb tant d´esforç anem consensuant en el si d´esta institució. El que no es pot fer és quedar-se només amb la part del missatge que interessa a cadascú: «M´agrada allò de la llengua compartida però no m´agrada això de llengua valenciana o idioma valencià, m´agraden les normes de Castelló consolidades però no m´agrada potenciar les formes genuïnes valencianes ni el model lingüístic valencià». Això no és així. L´AVL i els seus acords vénen en bloc, la part que ens ve de cara i la que ens ve a la contra. Si no, la cosa no pot funcionar i tots poden denunciar que s´incomplixen la llei i els acords.

Posem un exemple gràfic. L´AVL recomana únicament l´accentuació aguda en paraules com francés, acetilé o comprén. Les universitats públiques valencianes aprovaren recentment uns Criteris lingüístics en què, contravenint expressament els acords de l´AVL, prescriuen l´ús de les variants amb accent greu: francès, acetilè, comprèn. No és que les universitats se situen fora de la normativa, puix evidentment l´AVL no vol ni deu censurar variants que tenen una certa tradició literària en valencià i són usuals en altres territoris, però amb la seua decisió estes institucions sí que trien anar en contra del consens lingüístic, de la pròpia Llei de Creació de l´AVL i del Dictamen de l´AVL de 9 de febrer de 2005 en tant que no prioritzen les formes valencianes ni fan cas de les recomanacions de l´Acadèmia. No obstant això, espere i confie que ningun destarifat tinga la brillant idea de demanar a l´AVL que exigisca a les universitats que acaten els seus acords per la força de la llei, ni que ningun partit siga tan irresponsable com per a exigir al Consell que deixe de finançar les universitats públiques perquè estes discrepen de l´Acadèmia. Perquè espere i confie que, amb el temps, les universitats valencianes faran de bon grat el pas d´acostar-se a les propostes de l´AVL quan vegen que d´esta manera contribuïxen al consens social sobre el valencià i, per tant, a l´extensió del seu ús públic, igual que espere i confie que els usuaris reals de les normes de la RACV, els que escriuen i publiquen, s´incorporen en algun moment a la normativa de l´AVL pel mateix motiu. Eixa és la via que ha de seguir l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, fer propostes raonades i raonables que puguen i vagen sent assumides per una amplíssima majoria de valencians, al ritme que cadascú necessite, sense preses, per convenciment i sense imposicions.

Portem més d´un segle romancejant per la normativa del valencià (des de Nebot ençà no hem parat), i no crec que siga demanar massa als diferents actors socials que tinguen la paciència d´esperar uns anyets més, si amb això aconseguim que (quasi) tot el món s´apunte de motu proprio a un mateix carro -sí, el mateix- del valencià. Clar que en este lent i multifactorial procés no ajuda gens barrejar els grupuscles feixistes del blaverisme residual que han atacat recentment llibreries valencianes amb les institucions o associacions que editen llibres, encara que siguen en una normativa no oficial. Els encaputxats no publiquen, no entenen de normatives ni seguixen cap les poques vegades que escriuen, i mesclar editors amb agressors és, salvant les distàncies, com dir del PNB, EA, HB i ETA, despectivament, que todos son lo mismo.

No havíem quedat que no s´havia de fer demagògia amb la llengua? Encara no és temps de diferenciar entre qui fa cultura des del seus pressupòsits més o menys encertats i qui només vol ser anti-tot allò que se li passe per davant i no li agrade? Estem tan sobrats els valencians d´escriptors i usuaris avançats de la nostra llengua com per a estar obsessionats en acabar amb qui no escriu com nosaltres? Per què no es dedica tota eixa energia a denunciar les abundants carències de l´administració, de la televisió i de la societat civil quant a l´ús del valencià, en compte de perseguir heretges, passatemps sense dubte més entretingut i gratificant però completament inútil per a arribar a la pau lingüística? Per què en compte de viure amb la preocupació permanent de quedar bé davant de la pròpia parròquia no s´intenta abordar el tema amb una perspectiva més global i a llarg termini?

Mentres persistisca el conflicte lingüístic és obligació de tots contribuir o, almenys, tindre una actitud favorable a la seua resolució, i pretendre ofegar el contrari és una estratègia molt poc útil per a aconseguir-ho, amb el benentés que l´extermini físic no és una solució acceptable en democràcia. Amb ajudes públiques o sense, si uns ciutadans tenen la determinació d´escriure en una normativa no oficial siga en valencià o en qualsevol altra llengua, ho faran. Tal volta convindria recordar que del 83 al 95 també es publicaren llibres i revistes en normes de la RACV a pesar de no comptar amb ajudes públiques. No hi ha motius per a creure que les coses vagen a ser diferents en el futur si només es recorre a la repressió i no a la integració, més encara en l´era d´Internet. Clar que hi ha il·luminats que neguen l´existència mateixa del conflicte. Cadascú és molt lliure d´interpretar la realitat com li plaga, però llavors que siga coherent. No cal preocupar-se per un fenomen que no existix o no té importància. I si el fenomen existix i té importància, no estaria de més que en compte d´atiar el foc col·laborara en buscar vies de solució integradores i de consens. Com ara, aplicant-se els acords de l´AVL. El recurs a fuerza de las armas i el justo derecho de conquista pertanyen a unes altres tradicions culturals, no a la nostra.