La visió d´Espanya (post) sorollista

ALBERT FERRER ORTS Des que es confirmà el viatge a València dels llenços que Joaquim Sorolla (1863-1923) pintà en la seua darrera etapa per a l'Hispanic Society of America, molts hauran estat els esforços dels caps pensants de tan brillant idea (no diguem de les mans executores que han despenjat a Nova York la magna obra del valencià, que no sols els han embolcallat amb cura sinó que els han transportat com si d´un cap d´estat es tractara, els han restaurat convenientment i, des del passat dia 8 -en què els Prínceps d´Astúries i tutti quanti els reinauguraren-, s´exposen en les remodelades sales del Centre Cultural Bancaixa).
Si algú vol sentir a parts iguals una mescla de regust estètic, una visió històrica i, per tant, anacrònica d´Espanya, sentit del ridícul i fanfarroneria (a costa clar està dels sofrits impositors de la centenària caixa d´estalvis i de la seua obra social) solament ha de veure el documental que amb la pompositat pròpia de la televisió pública autonòmica es va emetre el 9 d´octubre. Sobren les paraules.
I és que no ens pareix malament que l´obra de Sorolla (com la de qualsevol altre artista plàstic del seu talent) siga (re)coneguda i valorada en la terra on va nàixer. És que la perversitat manifesta dels gestors nostres de cada dia, que juguen a ideòlegs del no res i manipulen obsessivament el llegat historicoartístic pretèrit, arriba a la insolència i l´oportunisme gratuït quan un esdeveniment d´aquestes dimensions és, a més, utilitzat per a (re)pensar una nova mirada sobre Espanya. Ja posats... que continue pagant Bancaixa els despropòsits d´intel·lectes tan minsos.
Sorolla el tenim a tota hora a la mà a València o a Madrid principalment, tant es val. Però al cap i casal mai no deixem de (re)descobrir-lo quan l´ocasió ho requereix, clar està. Com el cas que ens ocupa -aplaudit unànimement per tothom-, la visió anacrònica del pintor (no debades realitzà les pintures americanes en la segona dècada del s. XX) serveix ara precisament com a conglomerant ¿de què? Per què des que el famós artífex valencià pintara la seua «Visió d´Espanya» molts són els canvis que en aquest país s´han succeït. Fins el punt de passar la dictadura de Primo de Rivera (la prehistòria per a qualsevol jove d´avui), la segona República (l´edat dels metalls, malgrat les recents reivindicacions interessades), la Guerra Civil i la postguerra (en el record d´uns quants, cada vegada menys per cert), la dictadura de Franco, la transició i la democràcia. Tot un món separa l´Espanya actual de la de fa gairebé cent anys -observem com a mostra la nova realitat multicultural que s´ha incorporat a la societat-, tanmateix la pèrfida obstinació d´uns trau novament a col·lació els aconseguiments i les mancances d´un país com el nostre a través de les idíl·liques i estereotipades postals d´un creador excepcional.
Felicitem, no obstant això, l´empenyiment de l´entitat a través del Sr. Olivas, un expresident de la Generalitat que té -suposem- una idea ben particular d´Espanya que molts no compartim i, també, del negoci quan la mostra deixe terres valencianes i faça la tournée de rigor per l´Estat abans de tornar a la seua efímera residència a la vora de la Mediterrània. Així com a Felipe Garín i Facundo Tomás, suposem que inspiradors d´aquest retrobament amb les `oblidades´ pintures de Sorolla i, com no, a la benemèrita institució privada novaiorquesa que hi ha deixat els llenços perquè sobretot els valencians sufraguem a toca teja la restauració d´una propietat particular seua. Què llestos els nordamericans!
I ara, ja saben Vostés... a fer cua toca!

* Historiador de l´art.