El mártir 499

JOSEP CARLES LAÍNEZ Atilano Coco. Així li deien. El màrtir 499, el sacerdot del qual ningú no s´ha enrecordat a Espanya, el religiós que no ha importat. No aparegué el seu nom ni abans ni després de les beatificacions realitzades a la Ciutat del Vaticà (no pas a Roma, siguem concrets). Però era lògic. Tampoc no va brollar als llavis dels qui no celebraren cap festa de les futuribles santedats al minúscul Estat de la península itàlica. Però era també lògic. Perquè el sacerdot Atilano Coco tenia tots els elements per a una mort segura en aquells moments primers de la contesa civil espanyola: per als republicans, per ser sacerdot; per als franquistes, per ser anglicà. I foren aquests els qui el mataren a Salamanca, afusellat, segurs del fet d´acabar amb un traïdor imperdonable.
Per això és el màrtir 499, i un país que haguera oblidat de debò conflictes injustificats, que esgrimira el laïcisme per damunt de religiositats privades, hauria fet d´Atilano Coco, amic de Miguel de Unamuno, prevere de l´Església Espanyola Reformada Episcopal (organitzada a partir del 1868 pel bisbe benissenc Joan Baptista Cabrera), un vertader símbol d´allò que la barbàrie pot produir, i els demòcrates hem de condemnar sempre. L´única culpa d´Atilano Coco fou la seua fidelitat al missatge cristià de la forma que ell pensava que era la més fidedigna de viure´l.
L´anglicanisme encara és vist des d´Espanya com a opció religiosa exòtica o, si més no, aliena a la idiosincràsia del país, quan la realitat és que la majoria dels més de setanta milions d´anglicans (o episcopalians) al món es troben prou lluny de la Gran Bretanya, i l´anglicanisme espanyol és el que ha reivindicat des dels seus orígens un vincle imprescindible amb la primitiva Església hispana, quan aquesta no depenia de Roma, i adoptà la litúrgia visigòtica com a base de la pròpia. Per no parlar de la quantitat de valencians que al llarg del temps es feren membres de l´Església d´Anglaterra. De com el respecte i la pau han marcat la vida de l´anglicanisme. O, com més ens acostem als nostres temps, de la igualtat de la dona al si del sacerdoci (i fins i tot dels transexuals), o, en les denominacions més progressistes (l´Església Episcopal dels Estats Units d´Amèrica), l´existència de teologies on no existeix la discriminació degut a l´orientació sexual (amb preveres, i fins i tot bisbes, obertament gais). Per als cristians exclusivament fidels a la paraula bíblica, amants del ritu litúrgic i alhora de la Reforma, l´Església d´Anglaterra, i, amb posterioritat, la Comunió Anglicana, ha estat un lloc d´alegria i pensament lliure, sense cap mena de prepotències infal·libles.
Atilano Coco pogué gaudir molt poc dels temps de llibertat que va inaugurar la II República Espanyola. Sobretot per al cristianisme no romà. Daniel Regaliza, sacerdot anglicà de la parròquia valenciana de Sant Jaume, fins i tot arribà a parlar en mítings de la plaça de bous de la nostra capital en un moment que la tolerància religiosa semblava sorgir en l´horitzó d´Espanya. Però no. Malauradament, la reivindicació de la memòria històrica, o la seua crítica, no ha arribat a aquesta figura del protestantisme espanyol del segle XX, i quasi amb tota seguretat fou, d´entre tots els assassinats, el qui tenia més raons per esdevenir la imatge de la concòrdia: el màrtir 499, l´únic home lliure en aquell moment de bàndols enfrontats.
A hores d´ara, una residència a la ciutat de Salamanca, propietat de l´Església Espanyola Reformada Episcopal (diòcesi extraterritorial de l´arquebisbe de Canterbury, a càrrec de la qual es troba el bisbe Carlos López Lozano) duu per nom el d´aquell home que va morir amb la pau del creient, Atilano Coco. La intolerància acabà amb ell, però la tolerància encara no ha fet res per reintegrar-lo a la vida democràtica, de la qual fou un garant. I un màrtir.

* Escriptor. Redactor en cap de «Debats.»