Aniversari legislatiu

VICENT ÁLVAREZ He llegit, no recorde ara on, que el Govern valencià vol celebrar els deu anys de la Llei de Patrimoni Cultural. Mirant les dades he comprovat la realitat del aniversari, ja que la llei fou de 1998, doncs bé, una cosa així mereixeria alguns comentaris i no sols una celebració com sembla pensen fer.
La nostra no va estar una llei pionera, es va elaborar quan ja la quasi totalitat de comunitats autònomes s´havien dotat d´aquesta eina jurídica, i dic eina, perquè la llei és sols això i no altra cosa. La regulació legal del patrimoni cultural, imposada per mandat constitucional, per si sola no soluciona els problemes. Aleshores, per tal de garantir i millorar la conservació del patrimoni cultural cal una seria de coses. Les normes tenen una funció educadora, i deuen preveure mesures incentivadores i, òbviament, les dissuasòries. A més a més, cal aplicar-les i aportar recursos.
Deu anys d´existència de la llei pot ser una bona ocasió per fer-ne balanç afrontant els resultats i, també, les mancances presents. La norma que comentem pogué aprofitar les experiències que s´ havien acumulat des de la llei espanyola de 1985. Es tracta, doncs, d´un conjunt de regles que en la seua operativitat han estat supeditades a la voluntat de les administracions, en una part important de casos, però, s´han quedat en pura lletra impresa. Tanmateix, deguem apuntar la poca implicació d´instàncies no públiques a la tasca, a diferencia de com esdevé en llocs com Itàlia, per exemple, al meu parer per manca d´incentius i estímuls per banda els nostres poders.
En aquestos moments, el llistat de bens declarats d´interès cultural és ample. Òbviament, jo l´allargaria encara molt més; així i tot, és, com diguem, ample. Ara bé, malgrat que la llei indicava que la Generalitat ajudaria tècnicament als municipis que la demanarem, l´incompliment per molts ajuntaments de l´obligació d´aprovar els plans especials de protecció resulta alarmant, amb la total permissibilitat per part de l´administració autonòmica. Que fer, aleshores, quan els poders públics no compleixen?
Temes com el règim de visita als monuments religiosos, els quals reben la part més gran de les ajudes per a rehabilitar, és majoritàriament paper mullat. Els nostres governants es mostren més que satisfets per les diverses versions de la Llum de les Imatges, centrades en patrimoni religiós sols. Certament, aquestes mostres han permès la posta en valor de molts bens, aproximant-los temporalment a la ciutadania. Que passa, però, desprès de la cloenda de la mostra? Puix que les coses tornen als temples i els responsables eclesiàstics dominen la situació i fan el que volen. Déu meu, i no parlem dels trasllats dels convents!
En resum, resultaria molt positiu convocar als agents interessats i a les institucions per fer una reflexió sobre el tema. Sospite, però, que l´ocasió sols donarà per algun acte d´autosatisfacció, tal i com resulta ja habitual. L´administració amb competències en la matèria, el govern valencià, podria fer més. Les seues preferències, però, van en altre sentit, cas de la Fórmula 1. No hi ha duros diuen. De vegades no tot és una qüestió de duros. El problema al meu parer és altre.
*Membre del Consell Valencià de Cultura