La presentació del CD de la revista Nueva Cultura, i de la resta de publicacions vinculades a aquesta, va ajuntar a unes quantes persones en un sopar al bar El Polp al Grao de València. Així, doncs, gent diversa d´esquerra es va trobar per tindre el dics i recordar aquella experiència de compromís i treball intel·lectual. El lloc que es va elegir pel soparet fou un bar on sembla es reunia la gent de la revista, nota, doncs, plena de simbolisme. La veritat és que l´acte resulta emotiu, molt especialment, per a la gent que més ha fet recuperant aquesta part de la nostra memòria històrica, i a més a més, cal remarcar que hi havia diversitat i pluralitat, des de persones vinculades a la tradició comunista, al valencianisme d´esquerra, a la socialdemòcrata, o simplement al sentiment esquerrà.

El personal interessat sap com Nueva Cultura fou una revista que funcionà des del any 35 fins el final de la guerra. El seu cos de redacció el formaven, majoritàriament, joves comunistes amb preocupacions i inquietuds intel·lectuals. Hi havia de tot, estudiants, artistes, mestres... La revista presenta un contingut ric en aportacions, òbviament, l´antifeixisme, la nova poesia, l´art, la literatura, el cine, els temes socials, l´antiimperialisme, l´educació, amb alguna presència del valencianisme d´aleshores. Durant els anys de guerra, la revista va reflectir temes propagandistes, i els esdeveniments relacionats amb aquella confrontació, tan bé traduïda al text de Gil Albert Drama patrio. La gent de la revista participaria activament en l´organització del Congres d´intel·lectuals per la Defensa de Cultura de 1937, cas per exemple de Gil Albert. Altres van aportar la seua col·laboració en l´activitat cultural durant la guerra, cas de Perez Contel -que fou el meu profe de dibuix a l´institut- o de Renau, salvant, entre altres coses, el patrimoni artístic. Tanmateix va haver-hi gent que s´en anà al front.

El tema d´aquella experiència, planteja alguna reflexió que te a veure amb el present, puix, la virtut de l´ història és que el passat sempre te fa reflexionar sobre el que vius, i en aquest cas allò que provoca la meua consideració es podria resumir en una afirmació com hipòtesi, la de que si avui es fera de nou una revista com aquella ja no seria Nueva Cultura, sinó Nova Cultura. Castellà o valencià aquesta seria la qüestió. Doncs bé, l´esquerra al 36, i la gent de la cultura d´aquest sentiment no era l´excepció, s´expressava als seus escrits en castellà, malgrat que la seua llengua quotidiana era el valencià. Això, doncs, evidencia una diferència en quant a la vinculació entre esquerra, cultura i identitat.

Per la meua edat, he tingut ocasió de conèixer a alguna gent de Nueva Cultura, comprovant-ne la diferència a la que he fet referència. L´esquerra als nostres dies, amb totes les reserves que se li puguem fer, té una sensibilitat o percepció del país, de la llengua, fins i tot al cap i casal. El cas esmentat de Renau resulta bastant significatiu, puix, al final de la seua vida, període en el qual el vaig tractar, es va fer valencianista, i a més a més molt radical, participant als aplecs de la plaça de bous, i actes revindicacatius allà pels vuitanta. Recorde com la primera vegada que parlarem en va dir: «Escolta, no cregues que soc menys nacionalista i d´esquerres que tu». El mateix Gil Albert, amb la seua ex-cel·lent prosa o poesia en castellà, expressa vivències i sentiment de gran contingut del nostre país, evidencia del seu arrelament. Mostra d´això, és que mai s´en va anar a Madrid, on segurament podia triomfar.

Així, doncs, no tinc dubtes, segurament de fer-se avui, Nueva Cultura portaria moltes pàgines en valencià.

*Membre el Consell Valencià de Cultura