L´estiu acostuma a ser un temps propici per a la lectura, si més no per a les persones que la resta de l´any la passen tan atrafegats que -diuen- no tenen temps per a res que no siga la faena quotidiana de sobreviure. Els que així pensen, diuen això probablement perquè no han descobert que la lectura és una manera de sobreviure. O millor, de viure per sobre de l´avorriment que suposa el fet de passar el temps anant a diari de casa a la faena i de la faena a casa. La poesia, per exemple, ens permet el subtil plaer solitari de guanyar el temps perdent-lo, una de les formes més relaxants i alhora intenses de viure. I la poesia és això: una manera de sentir intensament el temps que passa, com si tots els rellotges s´apararen de colp. Fins i tot aquells als quals els dona corda el sol: «Amb un llapis apunyales l´arena i veus / que l´ombra del temps també passa».
Dic açò perquè estic llegint un llibre de poemes de Josep Porcar, titulat precisament Els estius. Un llibre que m´està convocant, com diu el poeta «a desxifrar/ la reversible pell dels nostres somnis» i així «acceptar la juguesca de patir/ un agost felicíssim». Aquest llibre que ara m´acompanya les basques estiuenques, i que des d´ací recomane, els navegadors de la mar immensa que és internet el poden pescar lliurement amb xarxa o sense entrant a http.//elsestius.porcar.net i aquesta seria la més còmoda manera de llegir-lo sense moure´s del lloc de vacances. Àquells, però, que encara tinguen el gust de llegir a la manera antiga el poden trobar en una bella edició apareguda a edicions Brosquil fa un parell de mesos.
En qualsevol cas, i si el llegiu, siga a la pantalla d´un portàtil o passant fulls acariciables, veureu com són de fèrtils i lluminosos els estius, ben acompanyats de poesia.
