Com que ha plogut tant, el mal oratge ha estat en boca de tots. On jo visc, la pluja ha segut generosa, per sort; la gota freda enguany li ha tocat a Sueca, per desgràcia. Però no vull parlar d´inundacions, com els telenotícies. No. L´altre dia, mentre prenia un café, vaig sentir una mare jove que li deia a una altra: «m´acompanyes? vull comprar-li unes catiusques a la xiqueta. No m´agrada que torne a casa amb els peus mullats. Li encanta jugar als bassalets del pati de l´escola!»
Catiusques! Quant de temps que no sentia dir així les botes d´aigua. Quina meravella. Tot d´una m´he vist xiquet xipollejant un xarco, com en déiem dels bassalets d´aigua de pluja que s´embassaven pels carrers. Catiusques. Ignore d´un prové aquesta denominació, si ve d´una marca de botes d´aigua, o d´un mot col·loquial pres d´una zarzuela famosa. Sé que, abans, la paraula anava lligada a la pluja, com un complement del paraigües, l´impermeable o la gavardina. I que aquests sabatots de goma els duien tots quan plovia com ara. Homes i dones, xiquets i grans? «Posa´t les catiusques. No vull que et banyes els peus i em caigues costipat».
Paraules així, sentides al vol, em provoquen un gratificant confort mental. És l´efecte evocador de les paraules quan et resulten entranyables, i fa temps que les tenies com oblidades. Per una banda actuen com un flash de la memòria, per una altra expressen joioses la vitalitat que encara avui té el valencià parlat. Una escena així, quotidiana i de bar, atzarosa i cordial, se´m transforma de colp en una fotografia literària, en una instantània de «vida viscuda» a través dels mots. Catiusques. I pense en allò que perdem quan perdem les paraules, i en tot el que guanyem quan les usem? senzillament.
