De fa temps dic que la vida és temps. Com dic que la vivència i consciència que som nosaltres mateixos qui fem el temps, alhora que el temps ens fa (o desfà, o refà) a nosaltres, és el que ens permet viure el temps com l´única totalitat abastable. El temps, més que perdre´l, o guanyar-lo, el sentim i el pensem, el gaudim o el patim, i ens passa. Torna mai el temps dels humans? No. Res no torna a ser el que ha sigut, o va ser, ni en el record. Perquè recordar és viure nou el temps passat, no repetir-lo. ¿Per què hi ha persones a les que els complau recordar, i altres a les que els fa mal? Perquè aquesta valoració sol dependre de les vivències i de les consciències de cadascú.
Faig la reflexió perquè darrerament sent com molta gent menysté vitalment el passat, com si l´únic important fóra el futur, sense adonar-se que sense passat (el temps de la memòria) no hi ha futur (el temps imaginari). En realitat, del temps, en vivim -visceralment parlant-, el present atzarós, l´efímer sistemàtic, i prou. Perquè el dia a dia (l´instant de cada instant), no el tenim sota control (sovint ens domina o arrossega), fet com està de memòries i de desitjos, és a dir, de passats que fem bellament conscients i de futurs que plau o desplau imaginar. Per això, clàssics com Séneca, Pere March, o Thomas Bernhard, han deixat dit que és des del mateix moment del naixement que els humans ens comencem a morir. I l´obvietat és tan bella, o tràgica, com incontestable, i per això tendim a oblidar-la per un error interpretatiu. Quin? Que del temps humà cal viure´n totes les dimensions -els passats, els presents, i els futurs-, perquè, de no ser així, no vivim el nostre temps. El de cadascú, és clar, que és l´únic temps que tenim.
