Després de tants dies de Falles, esplèndids, entre les colles d´amics no s´acaba parlant de res més. A uns, els trons dels petards els martiritzen l´ànima, i opten, si poden, per fugir a la mar, o a la serra, tan amables, en aquests dies solars, i primaverals. Uns altres en són entusiastes, i participen de tots els combois fins a caure arrendits. Sort que enguany el dia del sant ha caigut dijous i ha muntat un plàcid pont per recuperar-se pausadament dels excessos. N´hi ha qui hi treballa, per Falles, com ara els músics de banda, per exemple; i n´hi ha que disfruten de lluir en ofrena els esplendors terrenals.
Jo sóc dels defensors de les Falles. Perquè les visc com vull, de lluny i al meu aire, potser. Però n´aprecie el meravellós desficaci que s´organitza -de lluny-, i el que té de fester, d´estrident, de desficaciat, d´excessiu, de barroc hollywoodià, de floral mediterrani i de carnavalesc tropical, fins i tot. Això les falles d´ara, és clar. Jo les he conegudes diferents, elles i jo més menuts, tant a Gandia com a València. Després, vivint a València de jove, les vaig veure i viure de tots els colors, i en ambients diferents. A València, la capital, les falles són més folles, com ja digué algú.
L´altre dia en parlava amb un amic foraster, que me´n demanava el sentit. En té molts i complementaris, de sentits, li vaig respondre. Per exemple, et diré que el poble necessita de festes així per omplir de sentit el calendari de la vida. Per això les ha inventades, saviament. Dels mil sentits de les Falles, jo, fa poc, li´n vaig trobar un més, pel gust de fer-ne mil-i-un. Saps quin? I li vaig dir: «Pren-ho com una broma fallera. Però pense que les falles són una paròdia popular dels autos de fe inquisitorials. Una fastuosa broma vital!».