Aplaudiments

Manel Rodríguez Castelló

Són així. Se'n recorden? Dempeus, els diputats del PP van dedicar una ovació tancada al cap suprem, Aznar, i s'abraçaven ebris d'alegria perquè el Parlament espanyol… acabava d'aprovar la massacre d'Iraq amb la seua majoria absoluta. La borratxera del poder té conseqüències devastadores en la consciència de les persones. Consciència? Com podia produir-los tant de goig saber que cada vot emès es duplicaria en bombes, destrucció i mort sobre població innocent? Quedava inaugurat un dels episodis més infames de la democràcia, i des de llavors cada vegada que la dreta aplaudeix a rabiar des de la seua bancada sentim que ens estan arrancant una altra pelleringa del cos civil. L'adhesió increbantable al manaire, expressada amb el ritual de l'ovació, respon a un parell d'elementals principis que són el credo del PP, a saber: primer, que el cap sempre té raó; segon, que en cas que no en tinga s'aplica l'anterior principi. La xarxa de complicitats en la dilapidació dels diners públics i la transformació de la política en el camí més ràpid per al benefici privat és el sistema neuronal que activa l'aplaudiment automàtic dels adeptes. Fa anys que el corcó de la corrupció rosega la fusta valenciana amb tanta eficàcia com ho feia en les antigues repúbliques bananeres. És això el que els aplaudidors de fet y de las jons van ovacionar durant quatre minuts vint-i-quatre hores abans que Camps declarés davant el magistrat. Però la presumpció d'innocència de l'encara president es dissipa cada minut que evita amb evasives les explicacions al Parlament i al poble valencià sobre els vestidets, els contractes supermilionaris a les empreses tramposes i les relacions íntimes amb els mafiosos.
La legió dels còmplices continuarà amb l'orgia d'aplaudiments i Costa, Rita, Rus o Fabra tindran els seus minuts de glòria. Però cada aplaudiment destinat a silenciar la veritat en realitat va enfonsant-los una mica més en el pou de les seues immundícies.