Gràcies Pep

Josep Piera

Estic content de l'èxit del Barça. I pagadíssim pel genial triplet (Copa, lliga i Champions), i per tota l'eufòria que això ha despertat ací i allà. Però també estic especialment content perquè qui ha sabut fer real aquest somni ha estat Pep Guardiola. Sóc un admirador seu des que va començar a jugar a futbol de jovenet. En aquell equip genial ell era el xiquet de la casa. I la seua gràcia era aquesta, que semblava un angelet, però transmitia una energia, una passió i una elegància naturals tan mirables com admirables. També m'agradava perquè era un xiquet de poble, i això s'ho vivia, i s'ho duia, amb la mateixa gràcia i elegància naturals amb que jugava al futbol.
Em vaig solidaritzar amb ell quan l'acusaren de dopar-se, jugant a Itàlia, perquè intuïa que se l'atacava immoralment per matxacar-lo i afonar-lo internacionalment. Per això, ara que, gràcies al seu esforç i estil, el Barça ha obtingut aquest èxit, tan sorprenent com merescut, em sent content. Perquè Guardiola ha aconseguit que, quan ara es parla de futbol, es parle en termes de bellesa, d'art, d'estil, de treball, d'humilitat, de poesia, i no solament de pela i d'actituds tirant a mafioses.
Quan l'anomenaren entrenador d'un Barça desmoralitzat i en plena crisi, vaig témer que alguns el voldrien cremar en la foguera com a un ingenu màrtir del futbol. I no. Gràcies al seu treball pacient i el seu entusiasme d'artista, el Barça ha arribat a la glòria. Estic content, per tant, perquè ell ha sabut fer real el seu somni, i a la resta ens ha bellament dit que paga la pena somiar, ja que només així es pot fer possible l'impossible, i arribar a gaudir d'un feliç instant de joia alegre, amb la satisfacció de l'obra ben feta i millor disfrutada. Gràcies, Pep, per ser l'Obama del futbol.