Doncs això: Europa 2009. Les eleccions del passat 7 de juny, a banda de donar-nos a conéixer la tendència cap a la dreta en tot Europa, i que ja coneixíem, també ens ha mostrat una realitat, que també era esperada, però no per això deixa de ser significativa: la baixa taxa de participació.
La idea d'Europa encara no s'ha introduït en les cases dels europeus com a concepció col·lectiva, com a tret significatiu i comú a tots els estats que formen part de la Unió. És un concepte que no acaba de quallar en ple segle XXI, i després d'una certa tradició d'intents des dels anys cinquanta del segle XX. La Unió Europea va eixamplant-se pel que fa al nombre de components, però no ocorre el mateix amb el sentiment europeista.Els ciutadans europeus, incloent-hi els residents a Espanya, se senten poc europeus en el sentit estricte i en el més ample del terme. Davant de la reali-tat que tenen al davant pensen sí, però no.
No acabem de veure amb claredat la gran importància que pot tindre per a cada país allò que es decidisca al Parlament Europeu i s'haja d'aplicar pertot arreu. Una altra qüestió és que s'ha debatut tot en clau local. Els primers que han induït a eixa tendència han estat els mateixos representants dels partits polítics, que han preferit parlar d'allò que ocorre en una determinada comunitat autònoma, localitat i, sobretot, en clau estatal.
Se n'ha parlat més del president del Govern d'Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, que en qualsevol moment. Supose que ha quedat clar per a tothom que Zapatero no es presentava a estes eleccions. Tampoc Rajoy, ni Camps...
Però, clar, la gent, per uns motius o per uns altres, ho posa tot dins del mateix sac i passa el que passa: una gàbia de grills. Els resultats, a més, han tingut un gran condicionant: la crisi econòmica i financera. Dit factor s'ha associat clarament al Govern de la nació. La xifra de més de quatre milions de persones sense ocupació pesen molt, naturalment. És un problema seriós i de difícil solució, però que caldrà abordar amb totes les forces.