El cèlebre poema del Llibre de meravelles d'Estellés conté 69 topònims de València, carrers, avingudes, places i ponts, ordenats en versos alexandrins (excepte l'últim, I l'Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz, que trenca l'harmonia del conjunt). Res més, a banda el títol i la cita d'Ausiàs March del condemnat a mort, que remeten a una de les fonts d'inspiració major de la poesia estellesiana. El poema-plànol, autèntica peça d'avantguarda enmig d'una obra eminentment realista de perfils tangibles, a més de representar potser un cas únic en poesia, seria absolutament insignificant fora del seu context social i literari (i per tant intraduïble) perquè està fet amb la matèria semànticament buida dels noms propis. I tanmateix, el poeta hi traça, amb la força de la simple evocació, l'itinerari d'una vida en els temps miserables de la postguerra, les petjades d'una memòria indissociablement unida a la ciutat de València, memòria -sembla suggerir- que l'acompanyarà a la tomba. Separat per un espai en blanc que és un abisme toponímic, el versicle final, en castellà, és la ramatada irònica de tota l'arquitectura urbana, la constatació de la ignomínia exercida pels vencedors de la guerra contra el poble valencià i els seus signes. Amb el nom del fill de l'escriptor franquista Federico García Sanchiz van rebatejar l'Avinguda del Port fins al 1975, encara que dubte que ningú haja fet servir mai una denominació tan pomposa.
Sobre el fons d'aquest poema, els valencians Toni Sendra i Carles Chiner acaben d'estrenar Cos mortal, una pel·lícula que conta la història d'una ofuscació i d'un alliberament: els del protagonista Horaci, que mentre treballa per al servei de neteja de la ciutat, prepara un documental sobre el poeta de Burjassot. Lluny de pretendre desvelar res de nou sobre Estellés, tant des del punt de vista biogràfic com poètic, la pel·lícula es converteix en el millor homenatge que se li podia haver fet: un poema filmat sobre València i la seua gent, l'assumpció d'una realitat i unes ganes immenses -estellesianes- de viure. Amb la música de Miquel Gil de fons, la ciutat d'ara és vista amb uns ulls netíssims, de delicada llum, i ens és entranyablement reconeixible i alhora completament nova. Una magnífica opera prima la d'aquests joves, una agradable sorpresa en l'espai erm i gris de València.
