La bellesa humil

Josep Piera

Els valencians venim d'una llarga tradició d'oblits que, a més d'anestesiar-nos la consciència, de vegades en positiu (l'oblit seria com una aspirina de l'ànima), també ens fa proclius a patir un Alzheimer col·lectiu. Vull dir que l'oblit hi ha unes voltes que allibera i unes altres que fa mal. Afegiré que la nostra història cultural és també una tradició d'enderrocaments del passat (els vencedors pretenen esborrar la memòria dels vençuts), i no de la conservació de les seues ruïnes o memòries; i això m'ha neguitejat durant anys, perquè ens tenim per un poble mediterrani, civilitzat, culte, lliure i feliç, i que, a més, viu de fa anys del turisme, i en vol seguir vivint molts més.
Al llarg dels últims segles, si més no, s'han fet desaparéixer palaus magnífics dels més bells estils imaginables, s'han ensorrat castells, monestirs i muralles medievals, s'han cremat llibres, arxius i esglésies, i més recentment s'han assolat massos, alqueries, cases de poble i barraques, que no ens han deixat ni un dolç plany ni el gust agre de la nostàlgia, per recordar temps passats en pla romàntic.
Els valencians de finals del XIX van voler mitificar les alqueries i les barraques per dignificar-les i prestigiar-les civilment, per així mantindre-les com a motius de paisatge, ja que guardaven la vida primigènia del que personalment m'agrada definir com "la bellesa humil", característica estètica del mediterrani, des de Grècia al Marroc.
A força no tinc clar si d'oblits, de menyspreus, d'indiferències, d'autoodis, o de què, els valencians del segle XXI sembla que últimament no trobem res respectable, memorable i restaurable, en el nostre passat de memòries i arquitectures perdudes: ni fàbriques, ni alqueries, ni barraques, ni horts, ni paraules, niÉ