Tornada

Manel Rodríguez-Castelló

Confesse que després de quatre dures setmanes de vacances no tenia gens de ganes de tornar, més que a la feina i els assumptes pendents, a la ciutat on els perpetre. Sabia que ella no decebria les meues expectatives i que me la trobaria tan bruta, trista i caòtica com la vaig deixar el 30 de juliol o més, gràcies a la pols i pixums acumulats per manca de pluges i a les cicatrius de les obres que la travessen i que han deixat budells i fètides interioritats a l'aire, vergonya d'un futur incert que ens emmerda el present obrint-lo en canal i pintant-lo amb una maneta de progrés. El dol és una sotsobra que ens acara a la veritat més pregona, un trasbals de llum que fa inútils els desassossecs de les urgències, una aigua de coneixement que necessitem beure a mans plenes. Al costat del viatge i l'escapada, solem reservar per a l'agost aquells projectes que només depenen de la pròpia voluntat i que les obligacions del curs i unes quantes febleses ens forcen a ajornar. Però la mort és possessiva i gelosa i ens exigeix una dedicació exclusiva que acatem sabent que els rius desbocats tornaran a mare i que en el rabeig de les aigües es recompondran les noves imatges d'una realitat que sempre és distinta. ¿És la ciutat, tal i com me la vaig deixar i tal i com me la trobe, fidel espill o circumstancial metàfora de la tragicomèdia social i política que encara s'hi representa? En el parèntesi, vaig buscar les antípodes climàtiques, paisatgístiques i vitals d'Escòcia, convençut que no esquivaria la urpada de la mort amb els meus grafismes sinó amb la contemplació muda del vol dels ocells i del ritme del temps en l'univers del jardí de la casa de The Auld Byre. A la península de Kintyre, entre les illes d'Islay i Jura a l'oest i la d'Arran a l'est, vam cultivar el despreocupat i infantil amor per les pedres que caben en una butxaca i que en les seues formes xifren la resistència al temps en les seues mudances. Després de tres dies d'intensa pluja i de núvols espessos que ens privaven de tot horitzó, els torrents que davallaven de les muntanyes, com cordes negres penjant de l'abisme, ens van oferir l'espectacle vivificador de l'aigua. Ara hem substituït les esforçades lectures angleses de Le Carré i del poeta escocès John Burnside per la novel·la de Bolaño 2666. Amb ella acarem els embats de la tornada i esperem les noves pluges.