Mossèn Sanchis

Fa ara uns deu anys que em dedicà el seu llibre, que acabava de publicar-se, Despullament eclesiàstic d´un mossèn septuagenari. En la seua dedicatòria, farcida de compliments em desitjava que m´ho passar ben bé amb les «santes barrabassades» (sic) de tan entrpàlic despullament (sic).
Eren les paraules d´un home singular, N´Antoni Sanchis Martínez, Don Antonio Sanchis. En el moment que ens ha deixat per imperatius de la vida, a qui el vam conéixer en els diverses etapes i vessants de la seua vida ens vénen moltes coses al cap: la seua llarga trajectòaia com a capellà, la diversitat de treballs a què es va dedicar dins del ministeri sacerdotal, però sobretot sobtava i sobta la seua claredat, la seua coherència i el seu amor per la utilització de la llengua del poble dins i fora de l´església, que ja és força dífícil, ja.
Nascut a Alberic, mossén Sanchis fou destinat a la parròquia de Sant Llorenç del seu poble per tal d´encetar la sea vida sacerdotal. Fou vicari i rector de diverses parròquies, donant-se el cas que, una vegada retirat, l´arquebisbe, monsenyor Roca, el va repescar. Va ser molt conegut també pel seu lloc com a capellà de l´Hospital General (alershores Hospital Provincial de València).
En tots els llocs on va romandre va deixar el seu segell de singularitat i de tindre les idees molt clares. Potser per això no el feren bisbe o més, dins de la jerarquia eclesiàstica. Ahir va ser el seu soterrar a l´arxiprestal d´Alberic. S´haguera alegrat molt si haguera sentit la plàtica que li va dedicar el seu amic monsenyor Rafael Sanús, sincera i emotiva. Haguera vist amb bons ulls com l´arquebisbe de València, monsenyor Carlos Osoro, intervenia en algunes ocasions en la llengua del poble, i continuaria amb el seu desig sincer que es puguen fer els actes religiosos en valencià amb la mateixa normalitat com ho feia ell, amb una mostra de justícia i de coherència, com ens demanava als companys que participaven en els jurats dels premis literaris d´Alberic. Descanse en pau.