La lluna

Estava jo triant el tema per a aquesta columna. Notava en l´ambient les demandes que se li solen fer, entre nosaltres, al setembre: el començament o renovació de les persones i els assumptes, la superació del xoc del retorn a les grandeses i les misèries que l´estiu sembla endormiscar.
Buscava alguna indicació dels mitjans de comunicació sobre les manies que compartim, entre les pàgines d´acudits i obscuritats que solem anomenar política. Sense eixir de Castelló, res no semblava diferent, o siga res. Només un detall sobtava: el diputat (a Madrid, clar) més notable de la província, l´intel·ligent economista Jordi Sevilla, anunciava que deixava la condició de diputat. Però, vaja, ¿no ho havia deixat fa un parell d´anys? I de fet, ¿havia sigut mai, pròpiament, de la circumscripció de Castelló? I més encara, ¿tots els altres diputats de la tal circumscripció, estan en això, o és que també ho havien deixat sense avisar?
Venia el mateix dia de València una frase de la seua alcaldessa: Rita beneïa l´albero de la plaça de bous perquè s´hi havia demostrat la fortalesa dels seus, després del presumpte arxiu del cas de vestuari polític antigament anomenat Gürtel. En efecte, no altrament es deu sentir un torero, quan, amb els seus enganys al bou, l´acaba matant. Però, en la festa política valenciana del poder, ¿qui és el bou? ¿Tots els valencians que no tenen fortalesa?
I encara el mateix dia es veia Espanya, la piel de toro, assistint a l´enèsima martingala escenogràfica de l´anomenada justícia. El jutge Garzón continua acusat de prevaricació per intentar fer algun treball jurídic sobre la retardadíssima dignitat del coneixement de milers de víctimes de la repressió dels temps terribles de la Guerra d´Espanya, fa ja uns setanta anys. Tant cansava tanta irrupció del cantó estúpid de la realitat, que vaig haver d´acabar abruptament la columna. Ací la deixe, vaig pensar, mentre s´iniciava l´espectacle inevitable de la lluna damunt el Mediterrani. Ací està.