Síndrom de postvacances

No tinc els símptomes que diuen que són inconfusibles de l´angoixa postvacances. Ja sabeu: irritabilitat, tristesa, insomni, mal de cap, alteracions de la gana i desmotivació.
Toque ferro i que dure molts anys aquesta absència! Però, si tu els tens, no et preocupes i no en faces massa cas, perquè, segons els estudis d´empreses especialitzades en recursos humans, més de la meitat de la població els pateixen. I els pateixen, sobretot, les dones joves amb estudis universitaris. Això, la meitat de la població, perquè l´altra meitat s´ha dedicat, aquestes vacances, a llegir la trilogia de Larsson per a evitar barallar-se en la parella: els divorcis en època de crisi són molt cars.
Tornem, però, al tema de la columna. Jo no tinc angoixa, però sí que m´ha produït una certa enveja sana algun detall de l´estudi: el fet que no s´escapen d´aquest patiment els adolescents i els joves que han de tornar a l´institut o a la universitat. Sembla que al juliol, els pobres xicots i xicotes viuen un estat d´ànim a l´alça; però, a finals d´agost i a principis de setembre, decauen, l´estat d´ànim se´ls ensopeix.
I dic que em produeix un estat d´enveja sana, perquè pense en què han fet aquestes pobres criatures durant l´estiu, perquè el retorn a les escoles supose un patiment tan gran. I no puc evitar de comparar-me. Per a mi, i per a molts joves de la meua generació, començar el curs significava alliberar-nos del treball en el camp, quan les collites encara valien un duro.
Retornar a l´institut o a la universitat significava retornar a les vacances: llegir, anar al cinema, al teatre, a viure... I l´estiu era un forn de veritable calor que només podies esquivar a les nits, furtant-li hores a una son que la teua joventut era capaç d´aguantar.
El treball et regulava els excessos, però no t´impedia algun despropòsit. Però sempre volies tornar a estudi.