Els lleopards del Turkmenistan

És freqüent, però recentment diria que molt més, reduir la qualificació dels grans assumptes polítics internacionals a les condicions o característiques dels líders. Així, es diu Chávez i —tant a favor com en contra— ja està tot dit sobre Veneçuela o la situació del petroli. O Castro, i ja està justificada l´agressió econòmica i social que pateix la sofrida i estimada perla del Carib. O Berlusconi, i tots contents de comprovar la indigència moral de la Itàlia actual, vinculada a la seua provada capacitat per a impulsar i envejar els pecats econòmics o sexuals.
En el mapa del mercat mediàtic de bondats i maldats actual, se´n poden classificar tres grups: els bons —o tocats pel bonisme— com Obama i Zapatero; els neutrals efectius, com la Merkel, que no abunden; i els roïns, que són els més nombrosos i més atractius per a l´anàlisi o l´acudit. Als posats adés entre cometes, ¿com no afegir Sarkozy o Putin? Del destaca la seua venjança contra aquell a qui furtà el càrrec, el templat Dominique de Villepin, a qui ara vol posar a la presó. Alguns analistes internacionals interpreten la mala sort actual de Villepin amb idees com «¡què fràgil és un poderós quan deixa de ser-ho!» o «¡més dura serà la caiguda!». Però la veritat és la següent: si Villepin —per cert, aquell que s´enfrontà en nom de la democràcia del món a les previsions criminals de Bush— ha comés alguna irregularitat, ¿què haurà fet, fa i farà Sarkozy, a més de venjar-se d´un contrincant intel·ligent, pels seus laberints interiors?
I de Putin s´acaba de saber la seua darrera acció: la protecció de dos lleopards perses —vaja, del Turkmenistan— en un parc natural del Caucàs. Bé està el Caucàs per a parcs naturals, però el que cal recordar per a sempre és la declaració de Vladímir Vladimírovitx: «Els lleopards i jo ens entenem; hem trobat una llengua compartida». Però, clar, sense que els lleopards deixen de ser lleopards del Turkmenistan.