Escac (i mat?)

Diuen que els escacs són un esport. Així sens dubte és més fàcil vendre'ls com a espectacle, però a mi em semblen més bé una síntesi genial d'art i ciència —i conste que no hi entenc un borrall—. També s'entesten a dir que la Fórmula 1, per exemple, és un esport, i ja em diran què fan coses tan dispars en la mateixa casella semàntica. Fou a la València del XV on el joc va fer el salt a la modernitat amb la incorporació de la dama, inspirada en la Reina Catòlica. Llavors no existien ni Germana de Foix ni l'omnímoda Rita Barberà, de manera que hem de donar per bona la font d'inspiració de la peça més poderosa del tauler, un cas paradoxal en l'ambient misogin de llavors i de sempre i una prova que, ciència, art o metàfora d'una guerra incruenta, els escacs no són d'aquest món. La parsimònia i la placidesa que semblen inherents a aquest joc es transformen en vertigen i tàcita violència quan es produeix un duel de titans en una cursa contra el temps. Ja no es tracta de pensar més bé sinó també més ràpidament. Mentre Karpov i Kaspàrov animaven València en el seu enèsim enfrontament (una mala amistat a prova de bombes, amb el lenitiu de l'edat i una encaixada de mans incloses), la premsa donava detalls sobre el contingut de l'informe de 89 fulls i escaig on la Brigada Policial de Blanqueig descriu, negre sobre blanc, la implicació dels màxims dirigents del PP en la trama mafiosa del cas Gürtel.
Malgrat que el document no prové d'un grupuscle de l'esquerra anticapitalista ni d'una assemblea d'okupes ni tan sols d'un partit de l'oposició, el PP insisteix en la paranoia de la persecució, que és com aquesta genteta denomina el deure democràtic de vetlar per la legalitat. Al contrari que en els escacs, i gràcies a la parcialitat del jutge amic de Camps, es vol dilatar aquesta partida en el temps per veure si cau en l'oblit com una fruita podrida. Només caldria fer una ullada a la qualitat del llenguatge que fan servir els col·legues del Bigotes o com es tapen la boca parlant pel mòbil per dictar sentència, però nosaltres no som jutges.
Hi ha qui ha vist en el matx Kaspàrov-Karpov el crepuscle dels déus, un crepuscle en tot cas que segueix a anys molt lluminosos i que encara emet molta llum. En canvi, sota l'aparent aurèola dels dirigents pepistes valencians només hi ha fum, un forat negre que acabarà engolint-se'ls.