Per un pacte en l´educació

El ministre d´Educació, senyor Gabilondo, ha fet una reflexió en veu alta que ens ha de fer pensar individualmente i col·lectivament. Ha vingut ha dir, i a proposar, un gran pacte educatiu a Espanya. Això és una afirmació de molt de trellat i que ens ve molt bé a hores d´ara. Estem massa acostumats a veure un desgavell darrere d´altre des de va dècades en l´establiment de normes reguladores del sistema educatiu.
Molta retòrica i metafísica i pocs resultats en la pràctica. El que més ha perjudicat ha estat la successió de lleis derrogadores de l´anterior, que sorgien en la mesura que entrava un nou partit en el govern central, i fins i tot en algun autonòmic. Els pares no han arribat a entendre els motius pels quals a l´hora de passar de curs, per exemple, a un fill se li aplicaven unes regles i a un altre unes altres. Les editorials s´han tornat mig boges a mida que s´anava canviant el currículum i això comportava tornar a fer els llibres de text o materials curriculars diversos. El professorat no ha eixit molt ben parat en eixe desficaci. Han sigut els qui han hagut de donar explicacions i aplicar la normativa a l´ús en cada cas. I els alumnes... Ai, els alumnes! Com sempre han estat els més perjudicats. No vull dir que la diversificació i l´enfrontament de les diverses postures en política educativa siga la causa de l´elevada taxa de fracàs escolar que hi ha a Espanya, però sí que té molta relació.
Tot i que és molt difícil arribar a acords en tots els temes, el ministre té tota la raó del món: cal aplegar a un consens en els temes educatius de gran calat i respectar-los en totes les autonomies i per part dels diversos i diferents governs.
El progrés no és sinònim del canvi necessàriament. Si una cosa funciona, com és el cas del sistema educatiu de Finlàndia, cal continuar amb ella, tot i que calga fer una revisió periòdica també acordada. La idea la podríem ampliar a uns altres temes, com ara el dels serveis socials.