Itália

Itàlia és un país preciós, i admirable, a pesar dels seus polítics, començant per Silvio Berlusconi, el cap de govern. Aquest setembre he estat de passeig, i em segueix encantant la civilitat amable del seu paisatge camperol (vinyes, oliveres, xiprers, poblets i viles) i la manera de somriure i de parlar de la seua gent.
Durant anys, he preferit perdre´m pel sud, tan pròxim en la història valenciana, i he tingut la bella Nàpols, i la grega Sícilia, com les meues destinacions habituals. Aquest setembre, però, hi he anat a fer una volta per la Toscana, amb la família, com els anglesos de primeries del segle XX, per admira-ne les ciutats, bellíssimes com sempre, ja que no els afecten ni els segles, ni la crisi econòmica actual, ni els ramats de turistes planetaris.
Feia anys que no hi tornava, a la Toscana. Pisa continua sent un miracle sorprenent, Siena manté intacta la gràcia acolorida, Lucca l´elegància discreta, i Florència l´encant de senyora ben vestida, per citar només les ciutats principals de la zona.
No sé si a tots els valencians els passarà el mateix, però, a Itàlia, em sent com a casa, però en més i millor. És com si tinguera una parentela amb qui no s´han tallat mai les relacions humanes, tot i les distàncies, els temps passats, els envelliments i les absències inevitables.
Ara, a més de novetats, de coneixences, i de sorpreses amables, també compartim records, tristors i rialles, és a dir, vida pròxima. Diuen alguns amics italians que València és, de les ciutats hispàniques, la més italiana, tant en passat, com en present. I és cert. I en més d´un sentit, i de dos. I encara que estigam prou més prop de Nàpols, o de Palerm, que no de Florència o de Siena, tot i la presència sienesa de Calixt III, el primer papa Borja.