Reputació

Hi ha coses que es veuen vindre. Es tracta d´apreciacions subjectives, però que mai no t´enganyen. Sents parlar Carlos Fabra o Ricardo Costa i ho tens clar de seguida. La seua veu, el to de les paraules i la fatxenderia que desprenen ho diuen tot. Estàs fart de les seues fatxenderies! I ja t´esperaves d´ells, des de fa molt de temps, allò que veus que passa ara. No són únicament les impressions d´un inconformista intransigent. En això, coincideixes amb els teus amics de dreta, que tenen una mica de trellat. Això no pot ser, no s´aguanta, diuen. El que no t´acaba d´encaixar, però, és allò que es diu del president Francisco Camps. Mai no ha sigut sant de la teua devoció, però no t´esperaves de cap de les maneres que la seua forma d´actuar i d´anar per la vida fóra la que va eixint, poquet a poquet, en els papers i en els aparadors mediàtics. Va començar bé. En la seua primera investidura va fer un discurs acceptable. Un poquet passat de moda i anacrònic en allò del seu nacionalisme gòtic, però què més podies demanar? Només era una idea gòtica, digna d´aquells temps en què s´empresonava Galileu, com diria Flaubert. Però semblava una idea amb bones intencions. I això era prou. Mai no t´havies cregut que fóra un crac de la política com deien. Que seria el successor de no sé què i de no sé qui. Més aviat et pensaves que era un crac en el sentit d´una de les accepcions del teu diccionari: "Persona d´una escassa vàlua". Però no hagueres imaginat mai que se n´haguera eixit de mare de la manera que sembla que se n´ha eixit. Les seues aparicions són, ara, patètiques. D´un home que controlava la seua imatge, ha passat a un home que va a la defensiva. Ja no controla la seua reputació i cada dia va pitjor. Ha perdut el nord. No sap que, com deia Huxley, la seua reputació té una estranya vida pròpia, sobre la qual no té cap control.