I Rio riu

Fa poc s´ha escollít Rio de Janeiro com a futura ciutat olímpica, i mentre la representació carioca reia i ballava, la de Madrid romania decebuda, en no veure valorat al final el seu projecte. Mentre mirava aquestes imatges a la tele, em vingué al cap l´única volta que he estat a Rio de Janeiro, d´això fa ja anys.
Rio de Janeiro no és la capital del Brasil, i sí que és una metròpoli fascinant per la seua bellesa única al món. Hi té, a més, unes platges grandioses que allà per mitjans segle XX eren un dels paradisos més sensuals i atractius del planeta; d´aquells anys, recorde Carmen Miranda que cantava dolçament, i duia al cap un capell floripondial de fruites sudamericanes, desconegudes aleshores, com insinuant les exòtiques dolçors d´aquell paradís terrenal.
Després ens arribaren altres melodies d´una càlida sinuositat sensual, com la banda sonora de la pel·lícula «Orfeo negro», i en els temps alegres de la bossa-nova, aquella Garota d´Ipanema que feia ballar, somiar, i moure el cos, els joves platgers del moment.
Quan hi vaig estar, Rio vivia una decadència perillosa, i Copacabana no era cap paradís vora mar, ni a Rio els pans eren de sucre, per molt que el seu símbol paisatgístic fora aquest. Però la gent de Rio reia, i ballava i cantava les penes, els drames i les alegries, com si vivira en un carnaval etern.
Li vaig dedicar un poema titulat precisament «I Rio riu», en clau irònica. Això era abans que arribara el president Lula al poder. Ara veig que Rio riu, i me n´alegre… per ells.
Imagine que els carioques duran dies i nits ballant, rient, fent músiques amb tambors de llauna, com si es tractara d´una carnavalesca selva tropical. Comprenc que a Madrid estiguen tristos, és clar.