Canal 9

Llig que ara fa vint anys que els programes de Canal 9 arriben a les nostres cases. Em perdonareu, però és inevitable que, primer de tot, pense que el temps corre molt. Vint anys! No han passat molt de pressa?
La segona imatge que em ve al cap també és trista. Me la resumeix les paraules que el poeta Joan Maragall li va fer dir a Elvira en el seu Comte Arnau: «un got d´aigua quan es llança jo no es pot tornar a collir». I és aquesta la reflexió que em mereix vint anys de Televisió Valenciana: una il·lusió llançada a les escombraries.
Ara, que som més grans, sabem que era simplista i pueril pensar que, gràcies al nou joguet, es lligarien els gossos amb llonganisses. També, però, era ingenu pensar o voler fer creure, com passà després, que la culpa de tots els mals del país, de totes les mancances, la tenia la Televisió Valenciana, que només era una televisió.
El joguet ja, d´entrada, va eixir coix, però tenia coses bones: els telenotícies amb Xelo Miralles, el futbol de Vicent Aleixandre i l´impecable valencià del programes infantils. Encara recorde, en una de les meues poques visites, l´esforç de Paco Lloret, amb la Flexió verbal d´Enric Valor en la mà, per aprendre valencià i parlar cada dia un poc més dignament. Després, vingueren les misèries de sempre que només eren una cortina de fum per tapar altres temes molt més importants. Una censura lamentable provocà la batalleta fratricida de sempre. Tot començà amb una frase frívola: «Entre tanta ´cimera´ y tanto ´terratrèmol´ no me he enterado de nada del telenoticias». I acabà com el ball de Torrent: en el famós espectacle del recital del Sifoner al Principal.
D´ara, ni parlar-ne. No fa falta dir-li a ningú que no la pose. Els seus directius fan tota la faena: llançar-la a terra perquè ningú no la puga collir.