Costera

Sembla que el nostre Molt Honorable president no havia de superar només tres escalonets. Més aviat havia de remuntar una costera abrupta. No penseu, però, en la pujada d´un cim inabastable; busqueu la significació més macabra del terme: la del sentit de costra.
I ja no es tracta d´una pujada, sinó d´una crústula. Ja sabeu: una costra que es forma damunt d´una nafra que està en camí de curació. La infecció del president, en canvi, sembla que li ha eixit maligna i que no té tractament eficaç: «De costera de bèstia ni de clapa de mesell no ix tanta de pudor», va deixar escrit Ramon Llull.
I, com que el president no en sap més, s´ha volgut traure la crosta creient que així amaga la ferida. I s´ha tret de sobre aquell personatge arrogant que amb felina verborrea no sabia criticar sense destruir ni lloar sense exaltar.
S´ha tret de sobre un dels portaveus més eficaços del seu propi producte: la mentida. I ho ha fet amb la mateixa altivesa d´aquells qui, en temps remots, per a fugir del servei militar es pagaven un home perquè els suplira.
Sense saber que els qui defugen el destí acaben per ésser-ne víctimes: «En quina forma la dita fortuna, mudant l´escaló, quants reis i quants capitans ha gitats sobtosament del sobirà lloc a la dura terra».
Els qui tenen poder han de conéixer les limitacions pròpies.
A mi, que em va tocar fer el servei militar, me les va ensenyar, en una frase, un general d´Estat Major: «¿Desea alguna cosa más mi general?», li vaig preguntar un dia. I em contestà: «Soldado: yo puedo desear muchas cosas, pero ordenar pocas». Aquell era un home intel·ligent.
El president, mentrestant, no ha arribat encara al segon escalonet: «Lo primer escaló on raó comença a pujar en les coses sensuals, i el sobirà escaló on puja és, Senyor, les coses intel·lectuals», una altra vegada el nostre Llull.