A Croàcia

Josep Piera

E
scric aquest article apressat anant-me'n de viatge cap a un dels nous països que han emergit a Europa en aquests últims anys. Es tracta de Croàcia. Hi vaig convidat a la universitat de Zadar, a conferenciar sobre la nostra literatura, a comentar l'obra d'Ausiàs March, a contar històries dels Borja, i també a parlar de la poesia actual.
A la Dalmàcia, la part de Croàcia on vaig, se la defineix com la mediterrània de tradició eslava. I just és per aquesta altra manera de ser mediterrani, precisament, perquè m'atrau el país. Perquè jo em sent, i em sé, culturalment parlant, part d'aquest acolorit mosaic costaner a la vora de la nostra mar.
I pense que és aquesta plural pertinença mediterrània, justament, la que permet la curiositat mútua i, en conseqüència, que una cultura literària com la nostra, també de tradició mediterrània, puga interessar a uns estudiants de llengües, joves com el seu país, i en ple procés de reconstrucció de la seua identitat cultural en clau mediterrània.
Croàcia és un país renascut de les cendres d'una bestial foguera -d'una bàrbara guerra-, com el tràgic mite de l'Au Fénix.
Per tot això, també m'encurioseix anar-hi. M'atrau també, vull dir, perquè, de pas, descobriré un racó ara mateix borrós en el meu mapa mental. I viatjar és això, voler aproximar-se als altres països, persones, i cultures, que als mapes a penes si són una taqueta d'un altre color, quan hi són.
Ja vos contaré en tornar, lectors, que m'ha semblat el país on vaig, perquè vaig a un lloc de mar per descobrir. I ja és bonic, això de descobrir un món nou en l'antiga Europa, alhora tan lluny i tan prop de casa. I és que el Mediterrani, certament, no s'acaba mai de descobrir del tot. O sempre l'estem redescobrint, que ve a ser el mateix.