Jorge Alarte

Salvador Vendrell

e
n la vida et pots trobar dues classes de pretendents: els qui volen regnar i els qui no tenen cap pretensió, excepte la de viure bé, com va dir Josep Pla de don Jaime de Borbó. Modèstia a part, jo em considere d'aquests últims. No és el cas, per sort, de Jorge Alarte. Només amb dues vegades que dines amb ell t'adones que és un pretendent que vol regnar de veritat. Vol manar, sense complexos. I fa falta persones que vulguen manar.
Per això, va ser el primer que es va postular, donant la cara, com a pretendent a la secretaria general del PSPV. Si ho voleu recordar o teniu ganes de repassar les hemeroteques, trobareu que tots els altres es feien els estrets. No ho va tindre fàcil. I és una trampa, perquè és fals dir que en un principi fóra el candidat de Madrid, com s'ha volgut vendre després.
Tot va ser molt més complicat. Alarte hagué de fer una aliança amb el Pajinato, perquè els altres no li van deixar una altra alternativa. La batalla va ser tan dura i bruta que no va poder acabar d'altra manera. Són coses que el nostre vell amic Gramsci fa temps que ens va explicar més o menys així: en els moments de transició les coses velles no acaben de morir i les noves no acaben de nàixer.
I Jorge Alarte té l'obligació de fer-se fadrí molt ràpidament, perquè no té temps. No l'ha ajudat ningú. Només ha trobat obstacles i pedres pel camí. També és veritat que ha comés alguna equivocació de les que a mi em toquen el tendre.
Però és cosa sabuda i evident que no l'han deixat respirar. I ara ja té el repte d'abandonar la batalla interna i encarar l'objectiu de la Generalitat. Ho té molt difícil, perquè, a banda dels problemes del partit, primer de tot haurà de convéncer la gent que això de la política és important i que no tots el polítics són iguals. I, amb els recursos que té, només ho pot fer d'una manera: carretera i manta.