Un mort al Palau

No he volgut llegir la novel·la sainet d´Emili Piera i Tonino Guitián «Asesinato en el Palacio de las Artes (Cocó)», perquè em volia esperar a la versió valenciana: Un mort al Palau. L´Emili me la dóna mentre dinem i ja em quede una mica inquiet amb la dedicatòria irònica i amb segones intencions que hi trobe escrita només l´òbric: "Una història en la transició del feudalisme al desgavell (sense passar pel capitalisme). Salut i besos". Però, després de la lectura, trobe que la dedicatòria que em fa l´Emili en broma és més fidel a la realitat valenciana que moltes de les conclusions a què han arribat historiadors insignes sobre el nostre procés històric. La novel·la és un festival de despropòsits, però que reflecteixen la nostra realitat més immediata. Com que l´Emili és especialista en zones humides, la novel·la no podia començar d´altra manera que amb una catàstrofe monumental en forma de riuada. Torna a passar el mateix que el 1957, però "sense fam, ni aïllament, ni còlera. Amb aigua envasada i ràdios. Amb mòbils. Amb garatges, negocis i perles immobiliàries mil vegades més valuoses que aquelles casetes de la València menestral de fa mig segle". I et trobes escenes tan divertides com la de Carmen Alborch convertida en geganta de cartró, que en altres temps havia fet visible la seua candidatura a l´alcaldia de la ciutat. La geganta, escapada de la seu del PSOE, navega pels carrers cèntrics de la ciutat fins que el corrent la porta a pegar-se cabotades contra la porta del Consistori. Però com que es tracta també d´una novel·la negra, hi ha un mort que et parla, un policia, Andreu Ferrandis, que investiga el possible crim en un ambient en què els negocis es mouen amb impunitat i on el poder juga a ser còmplice dels estafadors. En definitiva, com diuen els autors, un homenatge a Bukowski i Chandler, però també al Virgo de Vicenteta.