Conillers i llebrers

Vicent J. Escartí

C
ada dia n'hi ha més gossos que viuen acompanyant la família. Però, no totes les races han tingut la mateixa sort. I possiblement els llebrers i els conillers, dos tipus de gossos molt freqüents ací abans, són dels que pitjor ho porten.
Els conillers, flacs i de formes bàsiques, amb el pèl blanc o blanc i roig, caçadors de conills ens els pobles de l'interior valencià, germans del "ca eivissenc" que es troba arreu de les Balears i de Catalunya, són condemnats, sovint, a viure en llocs xicotets, tancats i sense quasi llum, fins que ixen al camp, a caçar. Després, si no són bons o es trenquen una cama, poden ser abandonats.
Els llebrers, elegantíssims i més propis de terres de meseta o d'Andalusia, també es veuen a les nostres comarques interiors i pateixen una sort semblant. A les "grans" caceres de Castella, sovint, quan no cacen bé, se'ls penja dels arbres. Els llebrers, encara, utilitzats en carreres, també són abandonats, a Anglaterra, si no corren prou o quan es fan vells.
Els llebrers i els conillers foren, en un altre temps, els gossos dels reis i dels grans nobles. Apareixen al Tirant, per exemple, i acompanyen Cèsar Borja a les pintures de les estances familiars, al Vaticà. Gastó Febús, al seu Llibre de la caça, els dedica capítols sencers. Ara són uns dels gossos més maltractats per la societat i associacions protectores com SOS Galgos es dedica a recollir-los i reubicar-los pel món.
Però, per desgràcia, no són, aquestes, les úniques races que pateixen l'abandonament. Al Nadal, moltes famílies compren un cadell que després, en arribar l'estiu, serà abandonat, condemnant-lo a mort. Cal pensar-s'ho molt, abans d'adquirir una responsabilitat amb un animal tan fidel com és un gos. I considerar, també, l'adopció: tot un gest admirable.