Com un puny

Hi ha dies que no hauries d´eixir de casa si vols evitar un fort atac d´enyorança. La nit comença en una presentació d´un llibre de Josep Ballester sobre Joan Fuster, L´agitació de l´escriptura, a la mateixa casa de l´escriptor, que tants records et porta. T´alegres de veure un Ballester ressuscitat, perquè recordes que l´última vegada que li vas dir bon dia va ser al Panteó de Roma, al costat mateix de la tomba de Rafael. Tota una metàfora. Obri la presentació Abel Guarinos amb un parell de trucs teatrals i la continua Josep Franco amb una sèrie de consideracions àcides sobre el que hauríem de ser i el que no som. Després, amb el parèntesi només d´unes saboroses pizzes de Noel, estil New York, te´n vas a un recital de Raimon, que t´acaba de rematar. Encara com vas acompanyat de Sílvia i Xavier que, com que són joves i filòsofs, t´animen i et situen en la realitat. I Raimon, com sempre, amb les seues cançons que t´omplin de records, perquè t´han acompanyat en molts moments de la vida. Te´n quedes amb una de molt bona, que va fer a la manera d´Ausiàs March, ja sabeu, versos decasíl·labs (quatre més sis): "vindrà el teu cos que suaument em poses/ en el meu cos quan ens sentim més junts...". Encara et posa! S´acaba el recital i la porta del Bernat i Baldoví de Sueca sembla la Facultat de Filosofia dels anys setanta del segle passat. Et trobes Rafa Xambó enrotllant un cigarret i no pots evitar fer-li la broma: si aquest encara canta, a tu encara et queda molta corda. Riu, i quedeu per fer-ne una. Per afegir més llenya al foc, Manolo Boix et conta un recital de Bob Dylan i et proposa d´anar a veure el pròxim de The Rolling Stones abans que deixen de cantar o que nosaltres ja no estem per a eixes coses. Tota una nit plena de nostàlgia: que llarga que és la nostra nit.