U
n circ és una cosa molt seriosa. De fet no hi ha cosa més trista ni espectacle més malencònic que veure un pallasso plorar (o riure?) entre veres i bromes.
La poesia minimalista del gran pallasso Charlie Rivel, àlias Josep Andreu i Lasserre, es nodria del material sensible que s'estén al llarg de l'infinetissimal espai que hi ha entre el plor i la rialla.
Camps, però, és l'antítesi del pallasso, el negat per a la poesia, caricatura de traç gruixut. És per això que aquest home, reduït a la patètica condició de símbol, converteix el circ en simple cercle, convençut que l'espectacle que oferirà en l'arena, més una miqueta de pa per acompanyar-lo, saciarà la fam del poble.
No direm circ, doncs, a aquestes operacions de plagiari, a aquests rampells de xiquet mimat que vol tot el que veu, a l'obsessió de pintamones: diguem-ne simplement cercle per fidelitat a un sentit retrògrad de l'etimologia, retorn als orígens, fugida en fals, malaltissa persistència en el moviment que no duu enlloc, diguem-ne una farsa hiperactiva.
Va viatjar a un país regat amb petrodòlars, va veure sobre l'arena del desert l'espectacle de flamants escuderies, va recordar-se conduint feia poc un ferrari de color blau al costat de Rita.
¿Per què no muntar aquell circ en l'arena de la Ciutat de les Arts i de les Ciències? Si no per l'art, per la ressonància científica de la fórmula 1. Un altre cercle, el d'empresaris, li recomanava moderació en la despesa (a bona hora!), trellat i disposició auditiva. Però el borratxo de tants anys de circ, erre que erre. No amolla l'os el gos sinó a bastonades.
I si no volies caldoÉ