Sobre Federico GarcÍa Lorca

L´altre dia sentia algú que defensava ardidament les excavacions que s´estan fent a la recerca de les restes humanes del poeta Federico García Lorca, i aquest algú argumentava que això servia per a vivificar la memòria del poeta. Jo, aleshores, amb un punt d´impertinent irreverència, vaig respondre que, en aquest cas, les excavacions servien per a «mortificar-ne» la imatge; i que, sortosament, la millor memòria de Federico Garcia Lorca allà on estava, està i estarà plenament viva és en les seues paraules, ara llegides en silenci, ara dites en un teatre. Aquest és, vaig dir el Lorca que cal recordar, el jove alegre de les miliuna cançons.
No dic açò, ara, per fer escarni de les excavacions que s´estan fent, sinó per manifestar que, quan es tracta d´un poeta, més que buscar-ne les seues restes humanes, si de memòria viva parlem, el que cal fer per damunt de tot és buscar-ne la veu, la paraula, és a dir, llegir-lo, i gaudir-ne la seua vitalitat. Perquè és en el seu art (absolutament genial en el cas de Lorca), on millor podem trobar la vitalitat del poeta.
Sempre he considerat que cal conrear la memòria del passat, i també la dels morts -i quan més estimats, més!-, però per fer-la viva, verament viva, i és per això que m´agrada recordar-los vivint, i no morint. Perquè les gran figures del passat, certament, les hem de mantindre vives, ì no pas mortes. Per això, per recordar, preferesc una fotografia, una música, un dibuix, un llibre, prou mes que no una calavera amb l´adn respectiu.
En aquests aspectes, trobé més bellament humana la manera de recordar que té l´art, que nola que practica la ciència. Als poetes cal recordar-los vius, i de paraula, i no en una fossa o tomba, convertits en ossos muts.