Berlusconi

Manel Rodríguez-Castelló

P
otser és que el poder, com més omnímode millor, és abans que res una recepta molt eficaç per assegurar-se l'amor del proïsme. Tanta deu ser l'escalfor que senten els autèntics mandarins, reietons o superpresidents de l'estil de Berlusconi al seu voltant, tan acostumats deuen estar a les atencions i els abraços, les amoretes i el sí senyor i què mana, que qualsevol crítica de què siguen objecte els provoca nàusees. De fet, no estic segur que sota el cutis sotmès a tanta intervenció quirúrgica destinada a dissimular els estralls de l'edat, davall els empelts reparadors de calvícies, no hi haja més que un nen malcriat, avorrit de ser tan ric, un opiòman de les carícies de les velines que busca compulsivament les mostres d'amor impossible del seu poble.
Lliurat per complet al seu vici, l'egòlatra necessita injeccions cada colp més freqüents i abundoses que li activen les endomorfines. Més insomni, més somnífers, en una espiral diabòlica que és el preu d'aïllar-se d'una realitat que, al capdavall, no acaba de respondre a la vareta màgica dels teus desigs, per molt poderós que sigues. Fins que un dia en què tornes tranquil·lament d'administrar-te la teua dosi de massiva idolatria, la mà d'un boig desgraciat et trenca dues dents i et fa un lleig tall a la cara amb una reproducció en alabastre de la catedral milanesa. En el moment d'estupor i sorpresa encara busques, alçant-te per damunt les torres de guardaespatles, l'agressor per plantar-li cara. Així paga la púrria, amb un odi visceral més antic que el duomo, l'obra del cavaller!
Recuperat de l'atemptat, i disposat a passar una temporada de coto-en-pèl a la residència privada d'Arcore, el dèspota ja ha convertit l'incident en excusa per augmentar -suposem que per prescripció facultativa- la producció d'amor a la italiana que se subministrarà per via intravenosa. En la tardor del patriarca el seu poder s'eixampla i es retroalimenta. "Si canvia el clima, el meu dolor no haurà estat debades", ha dit el pocavergonya. I no es referia a Copenhagen, sinó al clima polític, a la contaminació del qual no hi ha contribuït mai amb les tones de diòxid de carboni emeses des del seu oligopoli. En el fons tota aquesta farsa, no els sona com escrita en prosa valenciana. Que fou abans l'ou o la gallina?