RAIMON

Josep Piera

A
quests dies, la Universitat de València li ha donat la medalla d'or a Raimon per fer cinquanta anys de la creació d'Al vent, la cançó que convertí Raimon en "la veu d'un poble".
El motiu de la celebració em sembla vàlid com qualsevol altre, perquè Raimon mereix aquest record, com mereix que l'any vinent li festegem el 70 aniversari ("a l'any 40, quan jo vaig nàixeR"), perquè les seues cançons encara ens acompanyen en viu, i encara ens trasbalsen i emocionen, com personalment vaig sentir fa poques setmanes a Gandia, en un recital que oferí al Teatre Serrano, un escenari que, a molts dels escoltadors que omplíem el teatre fins al caramull, ens duia records "d'un temps, i d'un país", i també memòries agredolces d'un passat jove.
Feia temps que no sentia Raimon en directe. El sentia de cap, ja que algunes de les seues cançons les tinc com a banda sonora de la meua pel·lícula vital: "jo vinc d'un silenci antic i molt llarg".
Al recital del que vos parle, vam escoltar el Raimon íntim ("treballaré el teu cos"), el que va saber donar veu i ritme a Ausiàs March "Veles e vents han mos desigs complir"), permetent-nos la descoberta del poeta llavors silenciat, com vam sentir ressonar el crit d'una generació que sentia ànsies d'uns nous ideals de vida, i els buscava, i els trobà. Uns desitjos que, pel que es va poder veure i sentir a Gandia, encara commouen els joves de sempre, vull dir els de fa quaranta anys i els d'ara mateix.
Raimon continua sent la veu en cant "d'un poble que no vol morir", i que no es resigna a ser silenciat, o invisible. Per això, pense que estan bé les medalles d'or, perquè això fa que aquells crits ètics i estètics (cantar amb força la vida) que van moure un país de silencis, no s'esfonsen en el pantà de l'oblit.