Adéu 2009

Adéu 2009, ara que esgotes el teu temps i et precipites cap a la casella on quedaràs fixat com a mera història, cosa del passat, porta tancada entre l'1 de gener i el 31 de desembre. Em pregunte si més enllà dels annals i les cròniques urgents que aquests dies intentaran assaltar-nos la memòria et recordarem per algun motiu especial.
Cada u —això és segur— tindrà fundades i personals raons per decantar la seua balança cap al costat de l'enyorança o el de l'oblit; els uns ansiejaran poder-te arrancar l'últim full del calendari i passar pàgina, amb l'esperança posada en aquella promesa de felicitat que cada any nou porta davall el braç; els altres donarien la vida perquè la teua agonia s'allargués indefinidament. Tu, però, no hi pots fer res: la sentència està dictada des de la nit dels temps i es basa en una llei infal·lible que no permet el benefici de les interpretacions. A penes et queden cinc dies de vida i dubte que en tan curt termini de temps sigues capaç de modificar el pes de la balança ni a força d'imprevisibles hecatombes ni pel concurs d'improbables miracles. Les coses quedaran més o menys com fins ara. I t'has de resignar al fet que, si alguna cosa ens vas portar d'útil, de bona o d'estimable, ja correguem com esperitats a cantar-te el gori-gori i posar-te l'òbol damunt els parpalls mig closos, és llei de vida aquesta tèrbola passió de finituds. A més, reconeix-ho, fora de quatre anècdotes esportives que al capdavall no compten gaire en el destí de l'espectador —per molt que els qui tiren les cartes del benestar dels pobles pretenguen el contrari— no has fet especials mèrits perquè et recordem feliçment.
Vas començar amb el cas Gürtel, que en alemany vol dir corretja, i amb la corretja o cinturó de castedat de les crisis que no són només econòmiques te'n vas. Per no dir res de Copenhagen, ciutat que per moltes raons no exactament medioambientals, tant ens estimàvem. Deixa'ns creure, amb la innocència amb què ens agafarem l'any que és a punt de rellevar-te i que durarà tant com un terròs de sucre en el cafè de l'instant, que prompte s'afluixaran les corretges que ens mantenen cívicament pobres de solemnitat. I mentre te'n vas amb desgana, no faces eixa cara de murri. És tan normal sominar rotllos quan es té fam!