Una vesprada de nadal

Em compre els diaris i passe les fulles sense ganes. I, com que és dia de Nadal, entre la columna d´aquest i la de l´altre, atenc els SMS de la gent que m´estima i em desitja bones coses. Abans considerava aquestes mostres d´afecte com una cosa purament formal, com una beneiteria. Ara, però, m´agraden i participe del joc sense cap reticència. És fàcil, només cal deixar-se portar. Com que m´avorreixen les columnes que porten els diaris aquests dies i no vull entrar en les notícies, que són encara pitjor, comence a posar-me capítols de la sèrie Mad Men.
Enganxen les històries aquestes i són un autèntic espectacle de fumar, menjar, beure i practicar el sexe amb alegria. I com treballen els paios! Porten una vida tan frenètica que, només d´estar assegut en el sofà mirant la tele, em canse. Una manera com una altra d´entretenir-me i passar una bona estona mentre participe del canvis morals de la dècada dels seixanta del segle passat. Segurament això m´ajude a veure amb més escepticisme els canvis d´ara. Canvia el discurs, però no la vida, em dic. Després de tres capítols seguits, decidisc preparar-me el viatge a Florència de la mà d´un bonic llibre d´un vell periodista, Gaziel. En L´home és el tot busque la referència a San Miniato que tots em recomanen. I veig que he de travessar l´Arno i ascendir un pujol ombriu que em portarà primer a l´esglesieta de San Salvatore al Monte.
Miquel Àngel l´anomenava la pagesa bonica i, després, passant l´esplanada que porta el nom de l´artista, arribaré a San Miniato amb la seua façana de marbres blancs i negres «que donen figures geomètriques molt senzilles, gairebé com les que formen amb peces de joguina els infants». Després, el vell periodista, em recomana baixar de nou al Piazzale Michelangiolo a veure tota Florència recollida a l´hora de la posta, «com en un niu folrat de violetes, sota la llum d´una polsina d´or».