Lletjor insofrible

Manel Rodríguez-Castelló

E
n 1906 Antoni M. Alcover publicà un dietari de la seua "excursió filològica" per terres de llengua catalana. En fullege les pàgines en l'edició que Proa féu en 2006 davant la llar de Lo Paller, l'amable hotelet de València d'Àneu on ens hem allotjat. Al costat de les delícies idiomàtiques que el dietari conté, amb un català dialectal de Mallorca que avui ens sembla exotisme quasi arqueològic però estranyament viu alhora, les notes del rector lingüista ens permeten paladejar els contrastos entre el que l'home va veure i descriure a principis del XX i la nostra percepció del Pallars actual.
Miserable és l'adjectiu que més repeteix per referir-se als pobles de l'Alt Pirineu. Privat de vies de comunicació, abandonat de la mà de l'Administració estatal, sotmès a la duresa del clima alpí, aquell país havia d'inspirar una sensació d'irrefutable misèria en algú que ja havia deixat arrere les vel·leïtats romàntiques del patriotisme i per a qui la reconstrucció de llengua i país era abans que res una tasca de modernització eminentment pràctica.
No direm que un segle després el Pirineu haja quedat estalvi d'excessos urbanístics, però superada la fase agònica a què al·ludeix Alcover, el que avui en percebem és el triomf de l'harmonia. Les noves construccions s'han adaptat sense massa estridències a les velles, rehabilitades amb totes les comoditats. La naturalesa depredadora del turisme, començant per les esplèndides i monstruoses estacions d'esquí, ha estat neutralitzada pel respecte als valors culturals i paisatgístics, per l'equilibri entre tradició i modernitat: s'hi ha sabut mantenir viva la gallina dels ous d'or.
Què diria el mossén de les nostres marines d'or, dels parcs monotemàtics, de la devastació irreparable del territori? ¿En quins termes jutjaria la lletjor insofrible que avui assola el País Valencià, aquesta modernor panxacontenta enemiga de la modernitat i que és versió actualitzada de la coentor amb què ridiculitzàvem el canvi acomodatici al castellà? Sabrem fer llenya de l'arbre caigut sense arrels? Amb tot, sempre ens quedarà el Pallars. Feliç 2010.