Regal de Reis

Josep Piera

m
entre escric aquesta columna, per la finestra del meu estudi veig com cau la neu, i la serra es va emblanquinant a poc a poc. No neva com si els angelets del cel es barallaren a coixinades -que en deien fa temps-, sinó que es tracta d'una neu finíssima, en pols, que enfarina les teulades, els arbres, els bancals, i les tanques enreixades, fins a fer que tot, cel i terra, quede d'un blanc net.
Direu, lectors, que la meua manera de descriure una nevada és massa lírica, i que la realitat és que la neu porta cadenes, talla camins, bloqueja trens, provoca retards molestos del trànsit aeri, accidents a les carreteres, fa malbé infraestructures... I són certs, aquests perills, o desgràcies. Com també és cert, i real, el paisatge de postal que jo veig per la finestra, i que el cor se n'alegra en mirar-lo, com un infant en rebre un regal de Reis inesperat.
Una nevada com la d'aquests dies, sempre és excepcional, on jo visc; i sovint queda més mirable que catastròfica. Arriba una volta a l'any, o un parell de vegades en alguna ocasió, i com a molt. I, si ho fa al voltant de la nit de Reis, fa més màgiques aquestes jornades, com també els personatges que, segons la tradició, ens arriben d'Orient.
Ara veig com cau la neu, tova, volant, i en dansa silenciosa, i m'encanta contemplar com el seu caure, lent, constant, calmós, transforma bellament tot el que tinc al davant. I pense que, de tant en tant, cal que passe alguna cosa així, imprevista, i excepcional, per sentir que val la pena això de despertar-se un matí, i preferir mirar la neu per la finestra, abans que escoltar per la ràdio que arreu d'Europa fa un mal oratge terrible, que a Londres el fred sembla siberià, i que el món de dalt a baix s'ha convertit en un congelador.