Ens han furtat el paisatge

Salvador Vendrell

P
orte molts dies de fred i de pluja, massa. I comence a estar cansat dels colps de cristall glaçat sobre el meu cap indefens. No puc deixar-me la gorra. I es fa avorrit d'esperar que l'endemà siga una altra cosa: que torne el sol solet de nou per poder passejar, córrer i jugar a tennis com Déu mana. Però no. Avui també fa un fred que bada les pedres. Millor no abandonar el caliu de la llar que et convida a acabar de llegir el poc trellat de la trilogia d'Sting Larsson. Només em queda per llegir La reina al palau dels corrents d'aire. També, si vull ser un poc més fi, puc provar amb Trens rigorosament vigilats de Bohumil Hrabal o endinsar-me en el món del cinema amb Aquí Kubrick de Frederic Raphael. Però no puc, perquè tinc l'obligació d'eixir de casa per guanyar-me la vida i no hi ha més remei que abrigar-me de dalt a baix i anar a la faena. Només obrir la porta note de sobte que alguna cosa no quadra. El primer que em ve al cap, com a bon valencià, és la broma típica políticament correcta: "Ens han furtat el paisatge", em dic. La segona reacció és una pregunta: "On sóc?". Em quede bocabadat veient com d'un cel de color d'ala de tórtora cauen borrallons blancs de neu. I comencen les sensacions contradictòries que experimente d'una manera estranya i agradable. Tot plegat em produeix una alegria de xiquet. Mire la serra de Corbera i veig el Cavall Bernat coronat de neu que em fa pensar que sóc a Andorra i no a la Ribera Baixa del Xúquer. "Ens han furtat el paisatge!", em repetisc. Immediatament, però, deixe les bromes estúpides que em faig a mi mateix i, com a fill de llaurador, pense en el mal que poden fer els petits cristalls glaçats sobre les collites. "Any de neu, any de Déu; però que no caiga a lo meu", diria, irònic, qualsevol veí meu. I és que també hi ha la por que es gelen les taronges en un any que la collita val algun duro.