Haití

La natura castiga de tant en tant indrets oblidats i els fa dramàticament visibles, en la seua tragèdia. Ara li ha tocat a Haití, un de tants llocs que hi ha al món que ens resulten com si foren paisatges de ficció -illes paradisíaques, quan no caus de pirates-, abans que un garbuix d´imatges patètiques ens els posen al davant, és a dir, a la televisió, que és la finestra fantàstica per on la majoria de la població mundial imagina que veu la realitat.
Durant uns pocs dies aquestes dures imatges adolorides -majorment de criatures espantades pel terror, però també per la càmera que els filma- ens omplin les converses del treball, de casa, o de bar. Són, aquestes hecatombes, ocasions que s´usen per a malparlar dels poderosos mundials, consentidors de tanta pobresa (els pobres només són notícia en la desgràcia), i per a despertar la solidaritat (així se´n diu el que abans s´anomenava la caritat) dels països rics, els quals, tot d´una es posen a enviar tones i tones d´aliments i material mèdic, enviaments també filmats convenientment per a que tots n´estigam ben sabedors.
D´aquestes catàstrofes, si més no, un immens percentatge d´espectadors i escoltadors mediàtics -la majoria del humans del planeta- ens n´oblidem amb la mateixa rapidesa amb que ens hem sentit commocionats, o impactats per els ulls plorosos d´un xiquet o un munt de cadàvers anònims. No tenim més temps per a planyer la dissort d´aquells éssers llunyans.
I és que tot dura molt poc, ara. Tot desapareix en un instant. Tot és efímer. Tan profundament fugisser, i banal, que a penes s´ha fet passat -ha deixat de ser notícia- deixa també d´interessar. I em pregunte si aquest ritme velocíssim de copsar les coses no serà igualment un malviure, i una tragedia invisible, com era Haiti abans del terratremol.

josep.piera@gmail.com