Paisatges

A primeries del segle XX, el paisatge valencià el representaven les estampes d´una humil barraca enmig d´una horta fèrtil, i una parella de llauradors empolainats amb un barroc pomell de flors i taronges. Aquestes estampes eren l´expressió plàstica d´una mítica vitalitat agrícola, i amb el pas dels anys, i els canvis incivils o civils, esdevindrien ràncies icones de l´estètica regional del fosc franquisme, com es convertiran en alegories de l´antigor (l´imaginari jardí de València i la seua horta). Ara, si més no, em resulten representacions ideals d´un paradís, i un temps, perduts.
De xiquet, em vaig criar en un paisatge on el taronger era un arbre sagrat, i entre muntons de taronges que semblaven dolces muntanyes d´or. De jove, tanmateix, ja no m´identificava amb aquestes postals hortícoles, de calendari, i prou més postisses que unes castanyoles en un armarí de l´avior.
En aquell seixanters anys adolescents em volia modern, i el que m´agradava era passejar París en somnis, en una fílmica tardor en blanc i negre, trepitjant fulles seques vora el Sena, i besant una franceseta com havia vist que feien al cinema.
Ara, aquelles estampes -les acolorides de l´horta, i les grises de París-, em semblen amables icones d´un món de fantasies somrients. Imatges d´un temps inventat, el paisatge dels volers d´una època. I em dic que, certament, les unes i les altres deien, a la seua manera, el paisatge sentimental d´un temps, no la realitat.
Deien unes formes de vida volgudes. Deien que València només era així en l´imaginari d´uns pintors, com París era així en el sentir dels poetes, només. Unes mostraven joies rurals, les altres cantaven tristors urbanes; totes eren, però, paisatges de desitjos, i d´emocions.

josep.piera@gmail.com