Sant Francisco Ferrer

A Camps li passa en certa forma el contrari que al seu admirat Sant Vicent Ferrer. Com una prova més de la facilitat amb què el dominic obrava els incomptables miracles que se li atribueixen, diuen que els seus sermons eren perfectament entesos fins i tot entre gent estranya al català adobat amb unes quantes llatinades que invariablement feia servir sense reparar gaire en movedisses fronteres lingüístiques. El monolingüisme (recalcitrant, en dirien molts dels seus fans actuals) valencià del sant, a banda la inestimable col·laboració de l'Esperit Sant en la transfusió del do de la comprensió de llengües entre els feligresos, descansava en unes qualitats insuperables en l'art de l'eloqüència, una posada en escena arravatadora i la previsibilitat d'un missatge que calava fondo en una audiència majorment analfabeta. En temps de crisi i apocalipsi no hi ha res com parlar de les flames de l'infern i la condemnació eterna perquè tothom t'entenga. Cert que l'encara president dels valencians domina bé els elements parateatrals i els focus de l'espectacle i que el seu discurs és tan monocorde i —a excepció d'alguna calculada concessió a la parròquia— tan monolingüe com el del sant, però en castellà. Però a ell no l'entén ni déu, negat com és per a l'oratòria i entossudit com està a prometre el fum d'inversions milionàries amb diners inexistents (per ja gastats en oripells i fastos i altres negocis inconfessables). Els pressupostos per a paradisos econòmics estan avui a zero, de manera que més li valdria, si vol ser comprès, que ens parlés de suplicis eterns i de pecats. I si no l'entenem nosaltres (o potser l'entenem massa, que és una forma especial d'incomprensió), ja em diran vostès a Manhattan, on tant se'ls en dóna que Sant Vicent fos valencià com francès. La valencianitat de l'il·lustre predicador, en ell no sotmesa a cap dilema, és a més a més a les antípodes de la valencianía acomplexada –i esbombada sense complexos– amb què avui s'omplin la boca els qui prefereixen emmirallar-se amb certs mites del passat perquè això els estalvia el compromís real amb el present i el futur del país. Quin abús d'una paraula tan estranya al nervi de la llengua i amb la qual, a tot estirar, es podria muntar una confraria. Però en el seu pecat, ai!, la nostra penitència.

manel.rodriguez.castello@gmail.com