Reflexió de Carnaval

Josep Piera

S
eguint la roda del temps (belles cançons, aquelles, les d'Espriu), en arribar el fred i lluminós febrer, la tradició du a celebrar el Carnaval, una festa popular, orgiàstica, burlesca, i espiritosa, on la gent es disfressa, i es gira de capicor com un calcetí, permetent-se el que durant l'any no pot fer públicament. Aquest seria, al meu entendre poètic, el primigeni sentit dionisíac dels Carnestoltes: la celebració, des de l'excés i la disbauxa, de la primavera que s'anuncia.
Passa, però, que vivim un temps de crisi en que, si més no en la política, o en la cosa pública, semblem instal·lats de cap a peus en un carnaval perpetu; vull dir com si allò que abans era una excepció -la joia festera-, ara en fóra la norma de cada dia. O aquesta és, com a mínim, una impressió prou compartida pels atents seguidors del guirigall civil, o carnaval mediàtic, en que s'ha convertit la nostra cosa pública, en aquest país inexistent que suposem dels valencians.
Sort, i encara, que la saviesa atàvica del poble valencià permet al personal anar del Carnaval a les Falles, i de les Falles a Pasqua, de guirigall en guirigall, i tirant castells de focs artificials, seguint el calendari tradicional; sort, repetesc; perquè així, entre disfresses, ninots i combois, i fent passar el temps que fuig, fins a l'estiu, i "qui dia passa, any empeny!", que se sol dir.
Perquè la veritat, lectors, cada dia costa més això de ser optimista, o tindre esperances en un futur millor, com tants i tants pensàvem fa uns quants anys, quan, en lloc de creure que "cualquier tiempo pasado fue mejor", vam imaginar que els millors temps estaven en el futur, i no mai en el passat.
Costa ser civilment optimista. Però, se n'ha de ser, d'esperançat, si no es vol caure un mal bac.