La nit de divendres vaig participar en els actes de presentació de la Trobada d´Escoles en Valencià, a Gandia, per a parlar, amb Marifé Arroyo («la Mestra»), del passat recent i del sentit que avui té l´educació, i el fet que aquesta siga en valencià: «la nostra llengua». Per preparar-me la intervenció, he repassat papers meus anteriors al respecte. Uns, escrits el 1977; uns altres, redactats el 1997. Dels primers als segons —vint anys de diferència— note que canvia més l´estil, que el problema sobre el que es parla, és a dir, sobre la vital importància que té la nostra llengua en l´educació, i els entrebancs que els mestres han hagut de superar per dur a la pràctica el que és, o hauria de ser, el pilar mestre de l´edifici educatiu.
Perquè sense el just domini de la llengua del lloc, el vehicle civil que fa que un poble i una societat siguen ells i tinguen món, no hi ha una bona educació. Quan l´educació —pública i privada, d´escola i de carrer— no aconsegueix transmetre unes normes civils (i això ho transmet la llengua i la cultura), les societats es barbaritzen, i desapareixen. I el resultat no és una nova civilitat immediata, sinó la selva salvatge que diria el poeta.
A aquesta tasca, la de transmetre l´estima i el coneixement cap a la llengua i la tradició que ens fan ser valencians, hem dedicat la vida Marifé Arroyo, com a «la mestra», i jo mateix, com a escriptor. Més de trenta anys de dedicació així ho manifesten.
En aquests temps, certament, la societat ha canviat molt, i també nosaltres. Entre altres coses, tenim un millor coneixement del que som. Però avui, com fa trenta anys, tot i les millores —que n´hi ha hagut—, els problemes continuen essent els mateixos, com són les mateixes les il·lusions per fer i no desfer el país de paraules que entre tots intentem salvar del silenci.
josep.piera@gmail.com
05:30
