Bon profit

Josep Piera

L
altre dia compartíem taula una colla amical d'edats diferents; en començar a dinar, un jove digué educadament: "Que aprofite!", i un dels majors li respongué: "Bon profit!". La doble manera de manifestar el desig de compartir un bell àpat, obri uns saborosos comentaris respecte dels usos de la llengua que parlem els valencians.
El jove va dir que ell tenia per costum dir "que aprofite", i que així ho havia aprés. L'altre li respongué: "Jo sempre he dit i he sentit dir 'bon profit'". De xiquet, ho deia totdéu, i no sols abans de començar una menjada. També se solia dir, de gust, somrient o irònicament, quan se li escapava un rot a algú; amb especial complaença ho pronunciaven les mares, quan es tractava del seu xiquet.
Això era així entre els que parlaven valencià. Els valencians que parlaven castellà deien "buen provecho" en les mateixes ocasions, fins que passaren a dir "que aproveche", perquè així ho sentien dir a la ràdio, o a la tele, i els resultava, digam-ne, més correcte i ben parlat. Així, "que aproveche" es convertí en la manera "formal" de no dir "bon profit".
Això passava en els vells temps, quan parlar valencià feia lleig, i es tenia per bast, o despectivament "de poble". Després arribà el canvi de mentalitat pel qual tornar a parlar valencià quedava ben vist, i socialment distingit, ja que així ho feien els universitaris i la gent lletrada, i l'escola començà a defensar i difondre la llengua dels valencians, i a fer-ne un ús culte i quotidià, tant en l'aula com a taula.
"Les llengües canvien, com van canviant els seus parlants", digué el jove. "Certament, tot canvia, i no sempre a millor", digué el de més edat. Un tercer s'hi afegí: "dir 'bon profit' em sona més curt, i potser més genuí, però jo sempre he dit: Bon apetit!". La resta vam somriure. I vam seguir menjant.