Sous le ciel de Paris

Un personatge de la història digué que «París bé val una missa», i jo, d´aeroport en aeroport, volant o enmig d´una autopista, em deia que «París bé valia la palissa» d´anar «d´oca en oca, i tire perquè ara em toca», pegant bots per un món i un cel on diuen que «el temps és or», però ningú no en té ja, ni temps ni or, perquè no sols anem cada dia més atrafegats o estressats, sinó que ens van fent més pobres, després d´haver-nos cregut que érem rics, feliços, eternament joves, europeus del sud, i altres belles meravelles somiades.
I no. Ara, el món se´ns fa sovint tan tècnicament absurd que perdem el doble o el triple de temps (d´or?) en el trajecte de casa a l´aeroport, o viceversa, o passant controls pulcríssims, que en un vol avionesc a París. El temps el guanyem volant, i el perdem en un embús en una autopista, o entre un trànsit maquinal.
Aquesta manera d´anar tirant el temps s´esborra com una banalitat, quan arribes on vols, com ara París un dia assolellat de primavera. Aleshores sents que has travessat el cel entre núvols i llums, i que, a pesar del tràfec frenètic, estàs dinant en la terrassa d´un restaurant al barri de Saint Germain, pel Sena passen barcasses amb turistes japonesos, cauen flors oloroses dels arbres dels jardins i no aquelles fulles mortes que cantava amb blava seducció Juliette Greco… I t´adones que aquell París somrient només viu en el teu imaginari antic, que aquell París s´ha quedat en una foto d´un bes en blanc i negre, en llibres de vell amb el preu en euros, però que et segueix commovent un pupurri de cançons que sonen en una paradeta de «souvenirs», i que els teus records revolen com bruts coloms pels carrers de París.I et dius calladament que sí, que paga la pena passar un dia a París.

josep.piera@gmail.com