Cada volta que uns polítics volen prohibir que certes dones porten un vel al cap, em vénen al record imatges d´uns temps no massa llunyans. Perquè jo he crescut en un món on les dones anaven pel carrer amb el mocador al cap, de color negre si hi duien dol, o de colors llampants, si no. D´adolescent, quan es posà de moda que les xiques dugueren els cabells cardats, les meues amigues duien un mocador per impedir que el vent o algun xicon els rebolicara aquell costós pentinat. Això era tan habitual, que no cridava gens l´atenció.
Un mocador al cap, o lligat al coll, era una prenda de vestir com una altra. Una cosa distinta era el vel, negre o blanc, que les dones es posaven per anar a missa, en senyal de respecte. Recorde que, quan quan una dona no duia vel, se solia posar un netíssim mocador blanc (dels de mocar-se), o fins i tot la mà, a falta de res millor. Era tingut per irreverent que les dones entraren en un temple sense dur el cap tapat. També recorde que les senyores sofisticades duien capells amb un vel, gairebé transparent, que els deixava el rostre, si no amagat, sí mig entrevist.
Això passava ací no fa molt, i a les pel·lícules o les fotos d´aquells anys és comprovable. I ho dic perquè jo, més que prohibir vels o mocadors («prohibit prohibir», cridàvem de joves), demanaria als dissenyadors de roba femenina, altrament dits modistos, que veieren de tornar a posar de moda els mocadors o vels femenins. Jugant amb l´estètica, i amb l´art de la seducció, i no prohibint, qui sap si marcarien tendència. I qui sap si, d´aquesta forma bellament subtil, no s´acabaria creant la nova moda de dur un vel o mocador de seda al cap, o al coll. De miliun colors, o amb tots els colors de l´arc iris. De vegades, el bon gust, la imaginació o l´humor, poden ser més eficaços que una prohibició.
josep.piera@gmail.com
