U
n fantasma recorre el país dels valencians: el fantasma de la inútil queixa. Mentre la meitat o més de la població continua vivint alegre sota els efectes dels narcòtics que li subministra generosament el poder, l'altra meitat (o quasi) ha convertit el lament en esport nacional i en coartada per a l'abúlia. "No hi ha res a fer", "Els valencians som així", "Tenim el que ens mereixem", són algunes de les frases lapidàries amb què contertulians de tota mena, més o menys escorats a l'esquerra, coronen els pseudodebats polítics amb què s'entretenen mentre fan unes cervesetes a la terrassa del bar de la cantonada.
El que hauria de ser l'inici d'un esforç dialèctic per comprendre'ns es converteix, amb la soferta assistència dels tòpics de la queixa (variables poc imaginatives de l'ancestral meninfotisme patri), en punt mort, en atzucac, en lamentable vici del cercle: una altra cervesa! Laborare stanca, qui ho dubta, i pensar és un dels treballs més ardus. És lògic, doncs, que la meitat o més dels valencians perseveren en la seua embriaguesa sense reparar en els funestos efectes d'una ressaca que ja és més que simple evidència (la negació obstinada de la qual és consubstancial a tota borratxera). El grupet de selectes dels embriacs simulen que beuen: en realitat es dediquen a rapinyar sense complexos tant com poden, mentre els altres, els borratxos autèntics, els votaran la gràcia amb què es munten els seus negocis mentre hi haurà vi i ofrena de noves glòries a l'estupidesa. Però i els impotents de la queixa, els orfes d'una esquerra que ni hi és ni se l'espera?
Per començar haurien de renunciar a l'ús automàtic de la vareta màgica del tòpic i passar de les seguretats fatalistes a la incertesa creativa que arrima el muscle per al canvi. El treball és una condemna, sí, però en aquest cas (i sense que servesca de precedent ni d'indesitjat eco d'històriques misèries) l'únic que ens pot fer lliures. Pensen, els qui veuen la botella mig o completament buida, que no falten exemples a casa nostra de petites o grans victòries: Cabanyal, Escola ValencianaÉ Emulen els més eficaços, els més ben organitzats, els qui millor pensen. I no s'estiguen, si molt convé, de demanar una altra cervesa. A la salut d'aquest país, malgrat tot, nostre.
