E
m vaig sentir estrany el dia de la vaga. Si no recorde malament, és la primera vaga que no faig i, això, em va plantejar un dubte existencial: estic fent-me vell? O és que no volia fer cas dels líders de la dreta, que semblaven membres d'escamots incitant les masses revolucionàries a anar a les barricades contra el president Zapatero. Supose que tot plegat és una conseqüència d'advertir que els sindicats no tenen clar cap a on cal tirar. Va ser una vaga estranya i, pràcticament, invisible. Els meus amics sindicalistes la convocaven amb la boca petita, sense exigències. Te'n parlaven com si volgueren aclarir els seus propis dubtes davant la realitat imposada pel déu omnipotent del mercat, que tot ho domina i tot ho mana. En els llocs de treball la gent es mirava amb cara de pòquer i no donava cap pista del que anava a fer, però el fracàs estava cantat des del primer dia. No hi havia ambient per a la protesta. No hi havia ganes de salvar una butxaca que ja estava derrotada d'entrada. I és que tots tenim clar que, davant de tanta inseguretat, quan s'acabe, si és que s'acaba això de la crisi, l'Estat del benestar estarà tocat per sempre. Sobretot, si les pressions sobre el deute segueixen tenint els resultats que tenen. Sembla que el govern de Silvio Berlusconi està estudiant com elevar als 70 anys l'edat de jubilació als treballadors que avui en tenen menys de 30. A Alemanya ja fa anys que retallen les despeses assistencials i el britànic David Cameron segur que anirà pel mateix camí... Ací acabem de començar, però la direcció dels trets és molt clara: les pensions, la sanitat, la reforma laboral...Tot contra la línia de flotació d'una certa estabilitat que els més dèbils havien aconseguit. I ha desaparegut tota la ingenuïtat del personal, a principi de la crisi, quan encara parlava de la refundació del capitalisme, de la necessitat de corregir-ne els excessos, els desgavells d'aquest Déu omnipotent anomenat Mercat. Tots els qui demanaven una reforma del sistema, tots els qui volien retornar a Keynes ara viuen agenollats: només s'ha de consumir amb els diners que es guanyen.
